Ara, per desgràcia, s'ha per­dut molt el gust per l'eti­mo­lo­gia. Però la seua pràctica és sem­pre interes­sant, perquè les parau­les ens trans­por­ten a les arrels més pro­fun­des de la nos­tra civi­lit­zació. És el cas de l'accepció de geni, aquesta apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet ser­vir aquests dies per refe­rir-se a Johan Cruyff.

A l'antiga Roma el geni era l'espe­rit que guiava una per­sona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tan­tes altres coses, carac­terísti­ques divi­nes que avui estan fora de lloc o que només les podem fer ser­vir en broma, com pas­sava amb ell. Però la defi­nició de ser algú que guia –més interes­sant encara, algú que guia en la distància– encaixa a la per­fecció en el que Cruyff va fer.

Més tard, a França, sobre­tot després de la Revo­lució, hi va haver un gran interès gran a estu­diar els genis. En van par­lar des de Dide­rot fins a Lamar­tine, que va fer una defi­nició pre­ci­osa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamar­tine va dei­xar escrit que un geni es reco­nei­xia. I que es reco­nei­xia per la gran­desa del seu propòsit i la immen­si­tat dels seus resul­tats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interes­sats a enten­dre què és un geni. Kant –com sem­pre!– va ser molt agut quan va expli­car que els genis són aquells que fabri­quen idees que els altres no podem sinó imi­tar. Scho­pen­ha­uer, a la fi, va arri­bar al matís més exacte amb aque­lla frase cèlebre segons la qual “el talent asso­leix el que cap altra cosa pot asso­lir, el geni asso­leix allò que ningú més no pot veure”.

Sos­tinc que Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tin­gut la sort de veure de prop i gau­dir en la nos­tra vida. I per això mateix el meu agraïment a ell serà infi­nit. Per com ha can­viat el fut­bol, per com ens ha fet gau­dir, per tan­tes i tan­tes nits de plaer i ale­gria que ens ha rega­lat. Però, sobre­tot, per com ha estat capaç de can­viar la men­ta­li­tat de tanta gent, de la nos­tra soci­e­tat fins i tot.