Ara, per desgràcia, s'ha perdut molt el gust per l'etimologia. Però la seua pràctica és sempre interessant, perquè les paraules ens transporten a les arrels més profundes de la nostra civilització. És el cas de l'accepció de geni, aquesta apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet servir aquests dies per referir-se a Johan Cruyff.

A l'antiga Roma el geni era l'esperit que guiava una persona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tantes altres coses, característiques divines que avui estan fora de lloc o que només les podem fer servir en broma, com passava amb ell. Però la definició de ser algú que guia –més interessant encara, algú que guia en la distància– encaixa a la perfecció en el que Cruyff va fer.

Més tard, a França, sobretot després de la Revolució, hi va haver un gran interès gran a estudiar els genis. En van parlar des de Diderot fins a Lamartine, que va fer una definició preciosa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamartine va deixar escrit que un geni es reconeixia. I que es reconeixia per la grandesa del seu propòsit i la immensitat dels seus resultats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interessats a entendre què és un geni. Kant –com sempre!– va ser molt agut quan va explicar que els genis són aquells que fabriquen idees que els altres no podem sinó imitar. Schopenhauer, a la fi, va arribar al matís més exacte amb aquella frase cèlebre segons la qual “el talent assoleix el que cap altra cosa pot assolir, el geni assoleix allò que ningú més no pot veure”.

Sostinc que Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tingut la sort de veure de prop i gaudir en la nostra vida. I per això mateix el meu agraïment a ell serà infinit. Per com ha canviat el futbol, per com ens ha fet gaudir, per tantes i tantes nits de plaer i alegria que ens ha regalat. Però, sobretot, per com ha estat capaç de canviar la mentalitat de tanta gent, de la nostra societat fins i tot.