“Hem passat de ser un club de futbol a una empresa de futbol”, deia en una entrevista recent Ramon Robert. El conseller delegat de l'Espanyol deia molt amb molt poc. Ara el club blanc-i-blau es mou, des de l'entrada de Chen Yansheng, per directrius més professionals en tots els sentits. Això donarà més transparència i fiabilitat als comptes anuals però, de retruc, també es pot perdre pel camí una dosi del romanticisme que impregna el futbol. Un aspecte místic que no entenen els tecnòcrates dels balanços comptables. Un exemple d'aquest nou full de ruta es pot emmarcar perfectament en la decisió presa ahir de recuperar el dorsal 21 de Dani Jarque a partir de la propera temporada. Aquesta iniciativa no ha agradat a gran part de la massa social del club, que ho considera un cop de destral a aquesta lògica emocional que mou el sentiment blanc-i-blau, i més en un tema tan delicat com l'icònic dorsal 21. A mi tampoc m'agrada, però era un mal necessari que ja s'estava gestant des de fa temps a les oficines de Cornellà. Al mercat d'hivern ja es va intentar fer aquest sacrilegi, però es va ajornar la decisió fins que es va fer pública ahir en un comunicat. L'arrel del problema és que l'Espanyol no podia permetre's el luxe de deixar vacant una fitxa professional en un futbol cada vegada més competitiu i exigent, on un petit detall, per diminut que sigui, pot marcar la distància entre l'èxit i el fracàs. L'única manera de no tocar el 21, per sempre, era canviar la dinàmica dels dorsals i forçar una italianització de l'estil. És a dir, fer com en la Serie A on els dorsals van de 1 al 99. Aquí sí que hi hauria la possibilitat de no tacar mai el 21. En la lliga això no és possible, perquè els dorsals van fins al 25. És un peatge car per als més romàntics, que ens hauríem estimat més seguir amb només 24 fitxes. Però el futbol modern no entra en qüestions sentimentals. Per sort, els aplaudiments del minut 21 sempre seran eterns.