Quedem, doncs, que la millor manera d'homenatjar Johan Cruyff no és el memorial que fins dimarts va acollir el Camp Nou, ni el mosaic gegantí abans del Barça-Madrid, ni la presència dels vuit presidents vius dissabte a la llotja, ni les incomptables mostres de condol expressades arreu del món vers la figura que, a casa nostra, primer va avançar la modernitat en temps de grisor i pudor de resclosit –encara avui no tan esvaïdes com voldríem– i després va canviar el destí del Barça. El gran homenatge no és el d'aquests dies de dol, sinó el temps a venir en què el Barça continuarà fidel a la idea estesa que Pep Guardiola va sintetitzar divendres amb les justes paraules: “Cruyff és l'únic camí.” Des que l'holandès el va obrir, el Barça també ha provat altres dreceres que duen a l'èxit sense excel·lir en el futbol, un model, però, que no val aquí, on el triomf no és fruit de ser el primer, sinó la conseqüència de ser el millor.

Amb la figura de Johan unint tothom en el dol, han aflorat desitjos que la unitat del barcelonisme no sigui flor d'un dia. Sent el Barça un fenomen de naturalesa heterogènia, sóc escèptic respecte a la unitat, però si aquest és l'objectiu, parlem-ne, començant per recordar que els que més poden fer per la unitat són sempre els que duen el timó de la nau. Des de fora, es dóna només molt de tant en tant una oportunitat d'unir com la que dimarts va exercir Jordi Cruyff, magistral dient que Johan és de tots i que l'últim gest entre el club i el seu pare va ser una abraçada. Des de dins, en canvi, la unió es pot fomentar cada dia. La junta directiva ha fet una gestió impecable del dol per Cruyff, però aquí no acaba la seva tasca. Ha de continuar no apartant el club del camí marcat, cosa que fa temps que passa i que genera veus crítiques que no s'apagaran pel fet que Johan ja no hi sigui. Perquè la pitjor manera d'homenatjar Cruyff seria que des de dins oblidessin el camí i des de fora callessin. Hi hauria unitat, però seria nefasta.