Ho han tornat a fer. Des de la humilitat i la rebel·lia. Des del talent i l'autoconfiança. El bitllet olímpic de la selecció espanyola de waterpolo femení és la recompensa d'un grup d'escollides que va canviar la història d'aquesta disciplina a casa nostra. Abans dels Jocs de Londres, mai el waterpolo femení espanyol havia estat present en una cita olímpica. En l'àmbit internacional, una plata en l'europeu de Màlaga 2008 i res més. Ser-hi per segona vegada consecutiva és fruit de la persistència i ho han fet després de quedar fora del podi de l'últim mundial i europeu i quan alguns dubtaven del seu cicle. Però darrere l'equip hi ha molts intangibles que fan d'aquest grup un trencaclosques que encaixa totes les peces per acabar trobant l'èxit. L'autenticitat d'aquestes jugadores s'allunya del divisme d'altres esportistes d'elit. Són properes, accessibles, empàtiques i generoses. I això es tradueix a l'aigua. La generositat cap a la companya les fa més fortes. Si una falla, l'equip se'n ressent. La responsabilitat és compartida i repartida. Segurament, el lideratge pertany a l'entrenador, Miki Oca. Va tastar el fracàs en primera persona com a jugador a Barcelona 92 i la glòria quatre anys més tard a Atlanta. Va conviure amb un grup que més d'un cop es va passar de la ratlla i ara tot aquest aprenentatge li ha servit per exercir un mestratge impecable. Ell juntament amb Espar, Tarragó i Bach ja van guanyar la final del mundial júnior del 2011 a Trieste. Allà van posar la llavor de la plata olímpica a Londres 2012, de l'or mundial a Barcelona 2013 i de l'or europeu de Budapest 2014. A aquests quatre noms se n'han d'afegir d'altres com els d'Ester, Pareja, García i ara aportacions de joves amb ambició com Forca i Ortiz. Totes ho han tornat a fer. Ara el més difícil, guanyar a Holanda (vigent subcampiona mundial i europea) a casa seva i en el dia decisiu. No s'ha de plorar quan es perd, sinó quan es traeix el compromís. I aquest equip no ho ha fet mai.