A desgrat de saber que ni ens convé legislar a cop calent, ni sotmetre les emocions a la pressió de la massa (ni a la dels mitjans de difusió, que les manega), el reguitzell de desgràcies que hem patit aquesta darrera Setmana Santa ens hauria de fer pensar si a la catarsi necessària de qualsevol col·lectiu dolgut no li convé una bona Pasqua; que és la manera com les religions ens ensenyaven a superar la victòria de la mort.

Després del trànsit per la vida, què resta de nosaltres sinó les paraules que ens designen, com creien els clàssics? D'aquí, tant la dèria d'escriure els noms en làpides posades a les vies per tal que els viatgers, en llegir-los, en perpetuessin la memòria, com la proposta de denominar el nou Camp Nou com l'estadi Johan Cruyff del Futbol Club Barcelona. No cal dir que la major part d'aquelles lloses han estat secularment esborrades com un palimpsest de pedra.

Enllestida la memòria, doncs, observem com la catarsi de disculpar-nos col·lectivament per no haver adorat l'ídol (que és, amb l'egoisme de l'absència, el ressentiment habitual en la mort d'algú proper) tindrà, en el partit d'avui contra el Real Madrid, una ocasió immillorable d'apaivagar la impostura emocional del cop calent, que com més gran és, més inestable se'ns revela. Així, la grandiloqüència del moment unirà a l'entorn de Cruyff tant aquells que van acomiadar-lo, com aquells que van rebutjar-li l'honor de la presidència, com la gran majoria de socis i d'aficionats que van ratificar-los.

I què en queda, de la cerimònia catàrtica d'un sepeli, sinó el recordatori lliurat a l'oblit d'un calaix, al cubell de les escombraries o a les cendres d'un foc que ens exculpa? Semblantment, doncs, després del partit d'aquest vespre, aventuro que al nom de Cruyff li queda un viacrucis tan llarg i penós que potser només li estalviaria la purga pasqual del títol.