He vist fa poc una pel·lícula singular i magnífica relativa al futbol sense que se'n mostri cap imatge, ni tan sols a través de la televisió, tot i que a vegades se sent l'àudio de l'emissió d'un partit. Aquesta pel·lícula du per títol O futebol i és una creació compartida entre el brasiler Sergio Oksman i el navarrès Carlos Muguiro. Pot ser susceptible d'etiquetar-se com un documental, però, en tot cas, és de la mena de pel·lícules que transiten en una zona incerta en què no se sap fins a quin punt la realitat està sotmesa a un procés de ficcionalització. Es podria considerar una ficció autobiogràfica (o una autoficció) en què un dels directors, Sergio Oksman, es retroba un dia d'abril del 2103 amb el seu pare, que viu a São Paulo, després de més de vint anys sense saber l'un de l'altre, i li expressa el desig d'assistir a un partit a l'estadi municipal Pacaembú, on de petit anava a veure el Palmeiras. Aquesta retrobada, que continua durant la celebració al Brasil del mundial de futbol de l'any 2014, es fa present sense cap mena de sentimentalisme, cosa que, de fet, ho impediria el caràcter esquerp i renoc del pare, que es nega constantment a anar a veure un partit entre setmana (però tampoc els dies festius) amb l'argument que està molt ocupat amb la feina.

Simão Oksman no va a un estadi des que, amb el seu fill, va assistir a un partit entre el Palmeiras i el Corinthians (dos equips de São Paulo) que el primer va guanyar amb dos gols que Sergio Mendoza va marcar de falta de manera similar. El pare, que afirma que va ser l'any 1982, i el fill, que replica que va ser el 1979, ho recorden en un trajecte en cotxe que, de manera inesperada, serà l'últim que comparteixin. Respecte a aquesta circumstància no revelarem res. El cas és que aquesta conversa entre pare i fill és un dels moments en què es fa present com el futbol configura una memòria col·lectiva (com, posem per cas, també ho exemplifica el fet que, des de la mort de Johan Cruyff i amb la perspectiva del partit que es va disputar ahir, molts de barcelonistes d'una certa edat hem recordat aquell O-5 gloriós al Santiago Bernabéu) i a la vegada una d'íntima que, en tot cas, ha creat uns vincles personals, de manera que, com també cadascú recorda amb qui estava aquella nit de la golejada al Madrid, el pare i el fill busquen alguna cosa comuna evocant aquell derbi entre el Palmeiras i el Corinthians. És cert que entre els Oksman hi ha la circumstància particular i extrema de la seva llarga separació, que, de manera discreta, va emergint durant la pel·lícula. Però aquest seu record compartit –és així que entre tots dos van completant l'alineació del Palmeiras d'aquella època i com va esdevenir el partit– em fa pensar que, de fet, el futbol és una metàfora: parlant de futbol, potser, estem parlant d'una altra cosa. Parlant de futbol, els Oksman, com nosaltres, parlen del que pot fer que es reconeguin un amb l'altre: la memòria d'una emoció compartida.