Confiança i orgull
és el de l'Atlético, i els nostres campions, en
un camp a rebentar, oferiran una nit memorable
Depenem absolutament de nosaltres mateixos per guanyar-ho tot, una altra vegada. Aquesta és la primera idea. El duríssim partit de demà a casa contra l'Atlético de Madrid és el transcendent de veritat. Aquesta és la segona. I ambdues, són objectivament irrefutables.
Hem arribat fins on som ara, líders (encara) destacats en la lliga, finalistes en la copa i a punt d'afrontar l'apassionant eliminatòria dels quarts de final de la Champions, sense oblidar que pel mig vam engrandir el palmarès amb el nostre tercer mundial de clubs, gràcies a un joc suprem i a una capacitat competitiva voraç, que ha estat i és l'admiració del món sencer. No està de més recordar que, segons reconeixia la gran estrella de l'NBA i base dels Golden State Warriors, Stephen Curry, el seu entrenador Steve Kerr els posa vídeos del Barça perquè s'hi emmirallin.
Som el millor equip del món. I si juguem al nostre nivell, com estic convençut que serem capaços de fer demà, deixarem l'eliminatòria ben encarrilada. És veritat que depenem en excés d'un onze titular extraordinari, amb unes peces molt difícilment substituïbles en compromisos de màxim calibre, i penso bàsicament i sobretot en els indispensables, com els set samurais de Kurosawa que, de fet, en el nostre cas, són vuit: Piqué, Masche, Busquets, Iniesta, Rakitic, Suárez, Neymar i el número 10 nostre senyor; i no és menys cert que la nostra banqueta no es pot comparar amb la dels altres clubs potents d'Europa.
Però amb aquestes virtuts estratosfèriques i carències impròpies hem arribat fins aquí. I estic molt confiat que aquests grans campions, aquesta generació irrepetible, aquests futbolistes enormes que il·luminen l'escut i atemoreixen els rivals, demà, en un Camp Nou que ha d'estar a rebentar per animar i pressionar (és molt important que l'alemany Felix Brych, l'àrbitre, no sigui permissiu amb el joc subterrani dels colchoneros), protagonitzaran una altra nit memorable.
Per cert, parlant d'atemorits: fins que nosaltres vam perdre els papers i ens vam partir per la meitat, amb l'1-0 i quan tot estava a favor nostre, la penya dels germans Padrós semblava el Getafe de torn (amb un millor contraatac, off course). Van ser uns 60 minuts de sisplau no em feu mal, per part seva, que nosaltres vam interpretar de la manera correcta donades les circumstàncies (portem molta tralla acumulada i s'havia de pensar en l'Atlético), és a dir, sense un desgast excessiu i esperant l'oportunitat per donar el cop que hauria d'haver estat definitiu (gol de Piqué). Vaja, com tants i tants partits que hem vist a casa contra rivals menors...
Analitzar a posteriori és molt fàcil, però la sensació que el canvi de Sergi Roberto, amb l'objectiu d'enfortir el mig del camp i reforçar el control, per Suárez o Neymar, m'hauria semblat una opció molt adequada. Que el Madrid més pocapena dels últims anys –tancat al darrere, sense ni pressionar-nos– ens trenqui la ratxa d'imbatibilitat reconec que em toca bastant la moral. No van ser ells amb el seu joc, vam ser nosaltres els que ens vam descompondre. I punt. No cal capficar-s'hi.
Molt probablement, com va vaticinar Alves després del matx de dissabte, serà en la màxima competició europea, la segona Champions consecutiva que tenim l'oportunitat de guanyar, un repte colossal, on passarem comptes amb ells i els tornarem a posar al seu lloc. Confiança i orgull.