Comences un dia pujant les dues rodes del cotxe a la vorera, després les quatre, continues circulant en moto o bici per on han de transitar els vianants i acabes mofant-te en una vetlla del mort o rient-te d'ell i dels seus parents quan es guarda un minut de silenci.

No entenc què passa al Camp Nou, de vegades. Els catalans, éssers educats per definició, i el català, un idioma poc respectat, malgrat alguns punts de vista que sostenen el contrari, xiula quan per megafonia s'envia un missatge a l'afició contrària en un altre idioma perquè romangui al seu lloc fins que es buidi l'estadi, i en el minut de silenci a un ídol es mofa de l'acte. Sí, van ser quatre, o quaranta, dissabte passat, i fins i tot hi haurà qui digui, per foragitar responsabilitats, que eren quatre merengues escampats que volien rebentar l'acte... Ja cansa.

S'ha de reconèixer la paciència dels més 99.000 assenyats humans que dissabte, malgrat que els hagués vingut de gust maleir en veu alta els que es mofaven, van preferir guardar silenci per no acabar de trinxar l'instant de respecte que milers de culers per vocació, i d'altres per acompanyament, van voler brindar a la memòria del més gran de tots, Johan Cruyff.

Jo no sé què s'ha de fer amb els que parlen i criden en un minut de silenci, perquè algú em podrà dir que tan irrespectuós es no aixecar-se de la cadira com parlar. Però com que es tracta d'un minut de silenci, jo el que crec és que no s'ha d'obrir el bec, assegut o dempeus, o com si t'agafa pujant les escales o al lavabo. Has de callar, en això consisteix el minut de silenci.

Cosa estranya també és quan en un partit de la Champions s'envia un missatge de seguretat a l'afició contrària, en anglès, alemany, rus, neerlandès, castellà, italià, francès... i el més primari de la grada comença una brega contra el missatge i també contra l'idioma. Què es fa en camp contrari quan des de la megafonia s'acostuma a enviar un missatge semblant en català o castellà per als seguidors del Barça? He anat a uns quants estadis, i es respecta força, força més que al Camp Nou. De veritat, no entenc aquesta mala educació que brolla des del Camp Nou. Costa d'entendre.

Per acabar, em deixo els darrers paràgrafs per assenyalar aquells que en aquests dies de dol també haurien d'haver tancat el bec i no protagonitzar nombrosos actes d'hipocresia després de la mort del Johan Cruyff. Anys i anys insultant-lo, menystenint-lo, a ell i a la seva carrera com a tècnic, i ara han posat els colzes per ser els més macos, els més culers i per abocar tot tipus d'esforços per mostrar-se davant del barcelonisme com els més respectuosos. Quin fàstic. No em ve al cap un altre mot per subratllar el que s'ha vist en aquesta darrera setmana llarga de dol, en què s'han pogut llegir coses de personatges menyspreables. Males bèsties, de veritat.

Si Cruyff pogués llegir i escoltar les lloances que alguns individus han escrit i dit sobre ell quan abans el que li dedicaven eren insults, es faria un fart de riure. Per desgràcia, no ho podrà fer, i per irritació ho haurem de fer nosaltres, ja que sempre ens estan donant lliçons sobre com ser culers i periodistes.