Es veia a venir

Dies abans de jugar el par­tit con­tra el Real Madrid, un, com molts dels socis antics, ja es temia que podríem per­dre. En aquest cas, no era sola­ment pel pes de la pre­història acu­mu­lada, sinó que hi havia dades objec­ti­ves. El Barça car­re­gava a l'esquena dotze par­tits més que el seu con­trin­cant, els des­plaçaments dels seus inter­na­ci­o­nals havien estat més llu­nyans i ja sabem que els efec­tes del jet lag sobre els espor­tis­tes són inne­ga­bles. A més, una alter­na­tiva a Alba, per mar­car un gegant com Bale, era l'atlètic Mat­hieu i, pre­ci­sa­ment, s'havia lesi­o­nat jugant amb la selecció fran­cesa. A més, la roda de premsa d'Ini­esta, el dia abans del par­tit, per la seva flegma, va sem­blar un pre­sagi per­de­dor. Per part del Madrid, que havia recu­pe­rat Bale, Ben­zema i Cris­ti­ano i que havia demos­trat seny posant Case­miro al mig del camp, es veia que estava en forma. Tot lli­gava. L'embei­nada va ser inex­cu­sa­ble. Amb el tri­dent fos, l'únic gol del Barça va ser de rema­tada en un córner. El gol 500 de Messi es va ajor­nar. A més, l'afany d'afa­vo­rir-lo va con­di­ci­o­nar juga­des de Suárez i Ney­mar, que li van retor­nar mala­ment la pilota quan hau­rien pogut xutar a por­te­ria. Només fal­tava que el gol de la victòria del Madrid, quan només juga­ven amb deu, el fes Cris­ti­ano Ronaldo, per a escarni dels que miren més el seu ego que el seu bon fut­bol i per als que li retre­uen la seva fes­teta ame­nit­zada pel músic Kevin Rol­dan. Qui riu dar­rer, riu més bé. Espe­rem que es rever­teixi la situ­ació. Tècni­ca­ment s'han donat raons per a la der­rota del Barça, com que el Madrid, no pas­sant del mig camp, el que va fer és treure oxi­gen al tri­dent, que no tenia espais, i a Bus­quets. La subs­ti­tució de Raki­tic per un ino­pe­rant Arda, va supo­sar l'aban­do­na­ment de l'única apor­tació energètica de resistència.

Pre­vi­si­ons per al Barça-Atlético de la Cham­pi­ons? Un equip gas­tat, amb mol­tes lesi­ons com l'Atlético, només deixa dub­tes si la injecció d'ener­gia que supo­sen els nous com Lucas, Mon­salve, Tho­mas i Cor­rea el retorna a la vida. Pot­ser l'antídot, en cas que el tri­dent i Ini­esta no hagin recu­pe­rat la forma, seria tor­nar a espe­rar que una cen­trada de Sergi Roberto amb una espec­ta­cu­lar rema­tada d'un retor­nat Rafinha –un dels millors gols de la tem­po­rada– activés de nou l'estat de gràcia.