José Pékerman quedarà per a la posteritat com l'entrenador que va deixar Messi assegut en una banqueta mentre l'Argentina es jugava un mundial. L'ara seleccionador colombià, caigut en desgràcia en la tanda de penals contra Alemanya aquell estiu del 2006, va ser estigmatitzat per aquella decisió, quasi desterrat d'un país entranyablement esquizofrènic, en què un segon pot ser suficient per sepultar dotze anys de gestió al capdavant de les seleccions argentines.

Així, Pékerman va marxar sense reconeixements, per la porta del darrere, condemnat per haver deixat aquell adolescent a qui tothom ja intuïa un lloc a l'altar de la història. Què hauria passat si hagués jugat Messi? Mai ho sabrem. Però posats a imaginar, què hauria passat si Leo hagués nascut algun any abans? O, dit d'una altra manera, si Pékerman hagués assumit la direcció dels juvenils albicelestes l'any 2001 en lloc del 1994? Tampoc ho sabrem, però no és difícil intuir que la carrera de Messi amb la selecció hauria tingut un suport futbolístic, alguna cosa més que el rutinari... I per què amb nosaltres no juga com amb el Barça?

Amb Pékerman va morir el mètode i, en un dia en què el futbol encara plora la pèrdua de Johan Cruyff, tots sabem que no estem parlant d'un detall menor. I no, no pretenc posar Pékerman a l'altura d'El Flaco, Déu me'n guard. Però sí reivindicar l'últim entrenador que va saber dotar d'un discurs una de les grans potències futbolístiques mundials. Amb ell, l'Argentina va guanyar tres mundials juvenils entre el 1995 i el 2001. Però per sobre de títols, hi havia una estructura. “Ho era tot, el respecte al rival, la voluntat de jugar bé, tots els equips de la base intentàvem tenir un mateix estil... i la selecció absoluta se'n beneficiava, d'aquesta filosofia de treball”, em va explicar fa no gaire Diego Placente. Fins i tot Marcelo Bielsa, seleccionador albiceleste entre el 1998 i el 2004, va reconèixer públicament que l'ordre tàctic i la manera de pressionar de la selecció sub-20 eren el mirall de l'absoluta.

Però tot plegat és història, i amb Pékerman, a més de l'entrenador que no se la va jugar amb el Messi més incipient, l'Argentina va perdre un ideòleg i un grandíssim formador. Sense ell, l'albiceleste és un solar. Un desert d'idees, no pas de futbolistes, que en segueixen tenint i de molt bons. Però ara aquests jugadors creixen en mans de gent com ara Humberto Grondona que, sense més mèrits que ser el fill del desaparegut Don Julio Grondona, és el seleccionador sub-20.

Mentre països com ara Alemanya i Espanya estan basant els seus rèdits futbolístics a fonamentar una idea de joc des de baix, l'Argentina viu instal·lada en l'aleatorietat i en el pretext que Messi ha de guanyar un mundial pel simple fet de ser Messi, cosa que miraculosament va estar a punt de passar. Actualment a Martino se li escapa el futbol entre les mans. Després de fracassar a Barcelona, el Tata va arribar amb la promesa de construir un discurs més enllà dels resultats. Però no ha de ser fàcil construir la casa des de la teulada. L'aposta per Pastore va tenir un èxit tan discontinu com el talent del mitjapunta del PSG, i dijous contra Xile es va veure novament una Argentina desorientada, a mercè d'una genialitat de Di María i sobretot del lideratge d'un Leo Messi que veu com el seu cronòmetre vital encara ja els seus últims anys de maduresa futbolística i com el seu país és incapaç de donar-li les eines necessàries per escriure la història que mereix.