El fals culpable

José Péker­man que­darà per a la poste­ri­tat com l'entre­na­dor que va dei­xar Messi asse­gut en una ban­queta men­tre l'Argen­tina es jugava un mun­dial. L'ara selec­ci­o­na­dor colombià, cai­gut en desgràcia en la tanda de penals con­tra Ale­ma­nya aquell estiu del 2006, va ser estig­ma­tit­zat per aque­lla decisió, quasi des­ter­rat d'un país entra­nya­ble­ment esqui­zofrènic, en què un segon pot ser sufi­ci­ent per sepul­tar dotze anys de gestió al cap­da­vant de les selec­ci­ons argen­ti­nes.

Així, Péker­man va mar­xar sense reco­nei­xe­ments, per la porta del dar­rere, con­dem­nat per haver dei­xat aquell ado­les­cent a qui tot­hom ja intuïa un lloc a l'altar de la història. Què hau­ria pas­sat si hagués jugat Messi? Mai ho sabrem. Però posats a ima­gi­nar, què hau­ria pas­sat si Leo hagués nas­cut algun any abans? O, dit d'una altra manera, si Péker­man hagués assu­mit la direcció dels juve­nils albi­ce­les­tes l'any 2001 en lloc del 1994? Tam­poc ho sabrem, però no és difícil intuir que la car­rera de Messi amb la selecció hau­ria tin­gut un suport fut­bolístic, alguna cosa més que el ruti­nari... I per què amb nosal­tres no juga com amb el Barça?

Amb Péker­man va morir el mètode i, en un dia en què el fut­bol encara plora la pèrdua de Johan Cruyff, tots sabem que no estem par­lant d'un detall menor. I no, no pre­tenc posar Péker­man a l'altura d'El Flaco, Déu me'n guard. Però sí rei­vin­di­car l'últim entre­na­dor que va saber dotar d'un dis­curs una de les grans potències fut­bolísti­ques mun­di­als. Amb ell, l'Argen­tina va gua­nyar tres mun­di­als juve­nils entre el 1995 i el 2001. Però per sobre de títols, hi havia una estruc­tura. “Ho era tot, el res­pecte al rival, la volun­tat de jugar bé, tots els equips de la base intentàvem tenir un mateix estil... i la selecció abso­luta se'n bene­fi­ci­ava, d'aquesta filo­so­fia de tre­ball”, em va expli­car fa no gaire Diego Pla­cente. Fins i tot Mar­celo Bielsa, selec­ci­o­na­dor albi­ce­leste entre el 1998 i el 2004, va reconèixer públi­ca­ment que l'ordre tàctic i la manera de pres­si­o­nar de la selecció sub-20 eren el mirall de l'abso­luta.

Però tot ple­gat és història, i amb Péker­man, a més de l'entre­na­dor que no se la va jugar amb el Messi més inci­pi­ent, l'Argen­tina va per­dre un ideòleg i un grandíssim for­ma­dor. Sense ell, l'albi­ce­leste és un solar. Un desert d'idees, no pas de fut­bo­lis­tes, que en seguei­xen tenint i de molt bons. Però ara aquests juga­dors crei­xen en mans de gent com ara Hum­berto Gron­dona que, sense més mèrits que ser el fill del des­a­pa­re­gut Don Julio Gron­dona, és el selec­ci­o­na­dor sub-20.

Men­tre països com ara Ale­ma­nya i Espa­nya estan basant els seus rèdits fut­bolístics a fona­men­tar una idea de joc des de baix, l'Argen­tina viu ins­tal·lada en l'ale­a­to­ri­e­tat i en el pre­text que Messi ha de gua­nyar un mun­dial pel sim­ple fet de ser Messi, cosa que mira­cu­lo­sa­ment va estar a punt de pas­sar. Actu­al­ment a Mar­tino se li escapa el fut­bol entre les mans. Després de fra­cas­sar a Bar­ce­lona, el Tata va arri­bar amb la pro­mesa de cons­truir un dis­curs més enllà dels resul­tats. Però no ha de ser fàcil cons­truir la casa des de la teu­lada. L'aposta per Pas­tore va tenir un èxit tan dis­con­tinu com el talent del mit­ja­punta del PSG, i dijous con­tra Xile es va veure nova­ment una Argen­tina deso­ri­en­tada, a mercè d'una geni­a­li­tat de Di María i sobre­tot del lide­ratge d'un Leo Messi que veu com el seu cronòmetre vital encara ja els seus últims anys de madu­resa fut­bolística i com el seu país és incapaç de donar-li les eines necessàries per escriure la història que mereix.