La fragilitat com a aprenentatge
res que la fragilitat irrompi perquè encara fa valorar més les victòries
Del futbol mai no m'ha captivat particularment l'èpica, sinó la poètica dels gestos que il·luminen el joc aportant alguna cosa imprevista que, a més, s'acosta a la bellesa. Si els gestos són decisius encara millor perquè, en fi, també m'agrada que guanyi el meu equip. El cas és que, del partit del Barça contra el Madrid, he retingut aquella rematada excelsa de Messi (potser el seu únic detall poètic i, per tant, inesperat, revelador i digne pròpiament de memòria, si no tenim en compte el moviment al pic de l'àrea al qual Sergio Ramos va respondre amb una falta sense càstig) que va aturar Keylor Navas amb una estirada sensacional: un córner que va derivar en un altre córner fins al cop de cap golejador de Piqué, de manera que, encara que hàgim de remetre a una hipotètica successió de causes-efectes, el gest va tenir conseqüències, tot i que no decisives. Això perquè, després del gol i quan semblava que ho tenia tot a favor perquè se suposava que el Reial Madrid havia d'obrir-se si no acceptava la derrota, el Barça va esfondrar-se i el gran rival va aprofitar tots els forats per remuntar sobradament: s'ha de reconèixer que l'àrbitre podia haver concedit perfectament el gol de Bale. Com diu un meu amic barcelonista, va ser com si els jugadors del Barça s'haguessin adonat que són humans i que, per tant, podien perdre. Volia escriure “perdre la batalla” mimetitzant un llenguatge bèl·lic que, havent-hi tants comentaristes esportius masculins, situa primordialment el futbol en el terreny de l'èpica. Però, precisament, amb la davallada del Barça va aparèixer el contrapunt humaníssim de l'èpica: la fragilitat. De fet, la fragilitat forma part de l'èpica com la seva ombra i, per tant, en principi és allò que s'ha de superar per vèncer. Dic en principi perquè, en lloc de superar-la, potser es tracta d'encaixar-la, acceptar-la i afrontar-la. És així que vés a saber si la seva aparició, com ha passat en altres ocasions, farà que el Barça eviti les derrotes amb la consciència que són possibles.
La irrupció de la fragilitat va fer que, contra el Reial Madrid, el Barça ensopegués amb les seves limitacions humanes. Encara que sigui a costa de la derrota del meu equip, no em fa res que la fragilitat irrompi perquè encara fa valorar més les victòries. Diuen que la intervenció arbitral va ser determinant pel que fa a l'expulsió de Fernando Torres i la condescendència amb l'agressivitat de Luis Suárez però, un cop havien retornat a la seva condició humana, la victòria dels jugadors barcelonistes contra l'Atlético de Madrid té un valor imprevist. I, en conseqüència, no s'ha de menysprear aquesta victòria petita, fràgil i amenaçada pel partit de tornada. L'endemà, el Reial Madrid, suposadament enfortit després de guanyar el Barça, va ensopegar amb la seva fragilitat contra un rival inferior. Encara que n'estigui temptada, no me'n ric: prefereixo que no n'aprenguin.