La contundència dels números en els darrers tres partits de lliga és inapel·lable. En aquests tres partits, el Barça ha perdut quasi tot l'avantatge que tenia, un total de vuit punts, és a dir que de nou de disputats, n'ha aconseguit només un. Li han remuntat dos partits i en el tercer, contra la Real, la cruesa encara va ser més feridora. En els dos darrers partits a Anoeta (el del curs passant i el de dissabte), un xut només contra la porteria de Bravo i dues derrotes, perquè l'altre gol va ser una rematada de cap en pròpia porteria de Jordi Alba. L'equip està enfonsat físicament i hi ha sospites que ho podria estar anímicament després de dissabte. Messi s'ha convertit en una ombra i, després del porter, potser és qui menys corre de tot l'equip. Neymar ha desaparegut just en el moment en què hi ha un pseudodebat sobre si ha de jugar la copa Amèrica, els Jocs o les dues competicions. Avorrit. Els canvis i les rotacions en els darrers tres partits de lliga han estat un fracàs, tenint en compte el que han significat per al resultat final. Han desaparegut les estrelles i ha desaparegut el Barça. No Messi, no party.

És, tot plegat, el millor dels escenaris per a un pessimista. De fet, en van aflorar a dotzenes dissabte a la nit i de matinada, amb la tabarra de sempre, davant la resistència d'aquest nou barcelonisme que mira la classificació i, donant per descomptada la darrera derrota, pensa que queda un partit menys per al final de la temporada i que en el pitjor dels casos, a curt termini, el Barça encara té el marge d'un partit respecte al segon. És a dir, que si perdés contra el València en una altra jornada per oblidar, encara seguiria sent líder. Tenen bona fusta, aquests culers, sens dubte, perquè al seu optimisme s'hi poden agafar els que més dubtes tenen encara avui.

Però per molt bona intenció que tingui aquesta nova fornada d'optimistes, amb el que està passant els darrers mesos –només eclipsat per alguns gols que han salvat partits indigeribles–, no poden evitar que hi hagi aficionats que dubtin força de la idea suprema de l'entrenador: que aquest equip està físicament millor i que acabarà encara més bé que l'any passat. La gestió dels minuts dels tres de davant, que només descansen per sanció o per lesió; la dubtosa qualitat de la banqueta per mantenir l'excel·lència que sovintejat al camp, i els plantejaments contra rivals que no amaguen les seves intencions defensives, entre altres factors, tenen prou pes perquè arribats a aquest punt la resistència de culers irreductibles hagi de fer una feina ferotge per convèncer la resta que es pot seguir confiant en l'equip fins al final.

Demà la lliga s'aparta de l'horitzó i apareix la Champions, que igual que la setmana passada, quan va acabar sent un brot d'esperança, arriba novament per revitalitzar un equip i una afició que no donen crèdit a tantes ensopegades i descrèdit futbolístic.

L'esport sovint atorga una nova oportunitat, i amb tanta malastrugança, a un esportista el que més li ve de gust després de caure és disposar immediatament d'un altre escenari per aixecar-se i lluir-se davant dels pessimistes i agrair la tenacitat i el compromís dels optimistes, malgrat que la resistència de vegades sigui més un acte de fe.