La con­tundència dels números en els dar­rers tres par­tits de lliga és ina­pel·lable. En aquests tres par­tits, el Barça ha per­dut quasi tot l'avan­tatge que tenia, un total de vuit punts, és a dir que de nou de dis­pu­tats, n'ha acon­se­guit només un. Li han remun­tat dos par­tits i en el ter­cer, con­tra la Real, la cru­esa encara va ser més feri­dora. En els dos dar­rers par­tits a Ano­eta (el del curs pas­sant i el de dis­sabte), un xut només con­tra la por­te­ria de Bravo i dues der­ro­tes, perquè l'altre gol va ser una rema­tada de cap en pròpia por­te­ria de Jordi Alba. L'equip està enfon­sat física­ment i hi ha sos­pi­tes que ho podria estar anímica­ment després de dis­sabte. Messi s'ha con­ver­tit en una ombra i, després del por­ter, pot­ser és qui menys corre de tot l'equip. Ney­mar ha des­a­pa­re­gut just en el moment en què hi ha un pseu­do­de­bat sobre si ha de jugar la copa Amèrica, els Jocs o les dues com­pe­ti­ci­ons. Avor­rit. Els can­vis i les rota­ci­ons en els dar­rers tres par­tits de lliga han estat un fracàs, tenint en compte el que han sig­ni­fi­cat per al resul­tat final. Han des­a­pa­re­gut les estre­lles i ha des­a­pa­re­gut el Barça. No Messi, no party.

És, tot ple­gat, el millor dels esce­na­ris per a un pes­si­mista. De fet, en van aflo­rar a dot­ze­nes dis­sabte a la nit i de mati­nada, amb la tabarra de sem­pre, davant la resistència d'aquest nou bar­ce­lo­nisme que mira la clas­si­fi­cació i, donant per des­comp­tada la dar­rera der­rota, pensa que queda un par­tit menys per al final de la tem­po­rada i que en el pit­jor dels casos, a curt ter­mini, el Barça encara té el marge d'un par­tit res­pecte al segon. És a dir, que si perdés con­tra el València en una altra jor­nada per obli­dar, encara segui­ria sent líder. Tenen bona fusta, aquests culers, sens dubte, perquè al seu opti­misme s'hi poden aga­far els que més dub­tes tenen encara avui.

Però per molt bona intenció que tin­gui aquesta nova for­nada d'opti­mis­tes, amb el que està pas­sant els dar­rers mesos –només eclip­sat per alguns gols que han sal­vat par­tits indi­ge­ri­bles–, no poden evi­tar que hi hagi afi­ci­o­nats que dub­tin força de la idea suprema de l'entre­na­dor: que aquest equip està física­ment millor i que aca­barà encara més bé que l'any pas­sat. La gestió dels minuts dels tres de davant, que només des­can­sen per sanció o per lesió; la dub­tosa qua­li­tat de la ban­queta per man­te­nir l'excel·lència que sovin­te­jat al camp, i els plan­te­ja­ments con­tra rivals que no ama­guen les seves inten­ci­ons defen­si­ves, entre altres fac­tors, tenen prou pes perquè arri­bats a aquest punt la resistència de culers irre­duc­ti­bles hagi de fer una feina ferotge per convèncer la resta que es pot seguir con­fi­ant en l'equip fins al final.

Demà la lliga s'aparta de l'horitzó i apa­reix la Cham­pi­ons, que igual que la set­mana pas­sada, quan va aca­bar sent un brot d'espe­rança, arriba nova­ment per revi­ta­lit­zar un equip i una afició que no donen crèdit a tan­tes enso­pe­ga­des i descrèdit fut­bolístic.

L'esport sovint atorga una nova opor­tu­ni­tat, i amb tanta malas­tru­gança, a un espor­tista el que més li ve de gust després de caure és dis­po­sar imme­di­a­ta­ment d'un altre esce­nari per aixe­car-se i lluir-se davant dels pes­si­mis­tes i agrair la tena­ci­tat i el com­promís dels opti­mis­tes, mal­grat que la resistència de vega­des sigui més un acte de fe.