Tots els equips tenen defectes, fins i tot els millors de la història, o els que aspiren a estar entre els millors. El Barça de Luis Enrique, per exemple, en té uns quants. Ja en tenia quan va ser capaç de guanyar la lliga, la copa i la Champions la temporada passada; també durant la ratxa de 39 partits invicte que l'ha fet tenir més a prop la proesa de repetir-lo un any després, i res no ha canviat ara que ha deixat escapar vuit punts seguits en la lliga i que sembla jugar-se l'aprovat del curs en noranta minuts de Champions demà al Calderón. La plantilla és millorable, perquè Douglas no té sentit, Adriano en té cada cop menys, Mathieu, Bartra i Vermaelen no poden competir amb els centrals titulars, Aleix Vidal i Arda necessiten més temps d'adaptació i, sobretot, Xavi no té substitut i el seu paper clau se l'han de repartir amb sort diversa Busquets, Iniesta i Messi. La competència ferotge que l'entrenador buscava l'any passat per ser titular aquest any és una mica menys ferotge perquè tothom és conscient del seu rol i la sanció FIFA no hi va ajudar. La magnitud dels tres davanters té grans avantatges perquè són tres i extraordinàriament bons, però són intocables i alhora humans i l'equip depèn en excés d'ells, estiguin 100% o al 50%. L'equip és capaç de jugar amb pausa i amb vertigen, però de vegades no encerta, perd el control i passa a dependre més de la qualitat individual que de la col·lectiva. I encara que no sigui estrictament un defecte –però com si ho fos– l'equip titular arriba a aquest moment més erosionat físicament i mentalment que fa un any, fonamentalment perquè jugar les dues supercopes, el mundial i arribar a la final de copa suposa jugar més partits que ningú (12 més que el Madrid, per exemple) i perquè les nombroses lesions del primer trimestre van portar l'equip al límit i van sobrecarregar alguns titulars. La marxa de l'equip, quan guanyava jugant bé, quan ho feia jugant menys bé i ara que perd, s'explica per algunes d'aquestes qüestions. Buscar la causa en el seu futbol, la seva filosofia de joc o la seva identitat, simplement, no és seriós; és una broma, i de les dolentes.