El Madrid va fer dimarts contra el Wolfsburg allò que anys enrere no va aconseguir contra el Real Unión d'Irún i l'Alcorcón, que també van arribar al Bernabéu amb avantatge dels partits d'anada i en van sortir classificats per a l'eliminatòria següent. Eren equips de segona B, categoria que, en un futbol europeu estructurat en divisions, podria ser la d'aquest club de la Baixa Saxònia per qui posar els peus en els quarts de final de la Champions ha estat festa major tal com pel Figueres ho va ser fa catorze anys arribar a les semifinals de la copa. A ningú amb dos dits de front, però, se li va ocórrer equiparar aquella gran fita amb el fet que els empordanesos s'haguessin convertit de cop en un dels quatre millors equips del futbol espanyol, etiqueta que no es guanya des de cap competició del KO, sinó vivint als llocs capdavanters de la lliga del primer nivell, lliga que el futbol europeu no té. Un corrent d'opinió força estès diu que aquesta gran lliga continental és inviable perquè els grans clubs viuen de guanyar títols, i no poden deixar de competir en l'àmbit que dominen per fer-ho només en un marc en què podrien passar-se anys sense alçar el trofeu. Perdonin que discrepi. Per a una lliga europea de, posem per cas, setze equips caldrien trenta jornades, menys de la meitat dels 65 partits que enguany pot arribar a jugar el Barça. Prou marge, doncs, perquè la lliga europea fos compatible amb formats reduïts de competicions estatals o amb l'actual Champions, que podria perdurar igual que en molts països la creació de la lliga no va comportar l'abolició de la copa, sovint més antiga. Amb una lliga europea de capçalera, la mal batejada lliga de campions –ni és lliga ni és només de campions– faria de copa, nom pel qual responen els tornejos per eliminatòries i en què el paper dels sortejos és cabdal. I fora decepcions innecessàries confonent qualsevol quartfinalista amb un dels vuit millors equips d'Europa. Territori amb sis dècades de copa, però encara sense lliga.