La direcció del Barça va fer una aposta ferma i exclu­siva pel tri­dent i ara resulta que hi havia con­tra­pres­tació en forma de fac­tu­res com aquesta. Després d'una allau de gols mar­cats pel trio, de rat­xes d'imba­ti­bi­li­tat, d'esgo­tar el reper­tori de flo­re­tes, quan falla el tret segur a la diana et que­des amb les ver­go­nyes a l'aire. Ves per on, quina sor­presa. Aquest és el pa que s'hi dóna: viu­rem o mori­rem pel tri­dent. No hi ha cap altre pla, ni se l'espera. Queda la cer­tesa que el rei va des­pu­llat quan el veus sense recur­sos, amb un seguit de carències avui des­ta­pa­des, igno­ra­des fa qua­tre dies perquè ana­ven com la seda i els mar­ca­dors dis­si­mu­la­ven senyals d'alerta que ningú va aten­dre. Exi­gir ara cap fred i cert sen­tit de la justícia sem­bla utòpic. Deu ser exces­siu dema­nar anàlisi objec­tiva, tirar enrere, revi­sar els nous dog­mes assu­mits i com­pro­var, en efecte, que l'afa­lac afe­bleix men­tre l'autocrítica també resulta indis­pen­sa­ble, encara que vis­quis a la glòria. Només sabem que al déu del fut­bol li que­den encara dues o tres Cham­pi­ons a les botes per poc que se'l rodegi de talent i que hi ha un doblet en dansa que mereix rebai­xar el grau de neguit. Res de come­tre el sacri­legi de cri­ti­car el fut­bo­lista que més ha donat al Barça en la seva història. Tam­poc toca bus­car bocs expi­a­to­ris, encara que ho posin tan bé com Alves.

Ni eren imba­ti­bles ni ara seran un saldo. L'eli­mi­nació de la Cham­pi­ons ha noque­jat el bar­ce­lo­nisme, que avui dubta fins a sen­tir recança davant la visita a l'Estadi d'un dis­minuït València. Segu­ra­ment, la inèrcia dels dar­rers mesos ens ha dut fins aquí. Per sim­ple inèrcia de les deci­si­ons pre­ses ens hem con­fiat total­ment als gols del tri­dent, com si no importés sacri­fi­car el model, la pauta a seguir, l'estil inne­go­ci­a­ble. S'ha rene­gat d'ell a canvi de col·lec­ci­o­nar cro­mos i optar per la via del talo­nari, alter­na­tiva sim­plista seguida per altres potències sense la sin­gu­la­ri­tat ni la per­so­na­li­tat del Barça. Fa força temps que ens porta el cor­rent de la imme­di­a­tesa abso­luta, conduïda a base de tri­plet i reno­vació de con­fiança en els ges­tors en les últi­mes elec­ci­ons. Hem vis­cut con­vençuts que els tres nois del davant podien tapar qual­se­vol sot, bony o error en la gestió i pla­ni­fi­cació. Ja no impor­ten ni la Masia, ni la cata­la­ni­tat, ni Uni­cef, ni res. Tot ho arre­glen les tres feres. O no. Ells tenen la pae­lla pel mànec, el club sen­cer sobre les espat­lles. Aquesta d'avui és l'altra cara de la moneda per les deci­si­ons pre­ses, la nega­tiva a con­ti­nuar el lle­gat here­tat, aquell que havia de donar res­posta a qual­se­vol pre­gunta plan­te­jada, a qual­se­vol atzu­cac del futur. La renúncia a per­se­ve­rar en l'evo­lució de la línia traçada, només per fas­ti­gue­jar els pre­de­ces­sors en una absurda bara­lla entre gallets i famílies, ens ha por­tat el tri­plet, sí, i el revers d'aquest pam de nas que el bar­ce­lo­nisme mos­tra ara mateix. L'aposta era a una sola carta i ha anat bé men­tre s'ha com­por­tat com un as. Quan han estat vuits, nous i car­tes que no lli­guen, així ens ha que­dat la cara. Sim­ple obser­vació. De la rauxa i l'opor­tu­nisme, dels extrems i les recri­mi­na­ci­ons, no en trau­rem res. Hem reco­llit, per bé i per mal, allò que algú va deci­dir sem­brar. Ja ho sabeu: en un club com el Barça, els èxits espor­tius són efímers, diu Bar­to­meu. Quan parla el pre­si­dent, puja el pa.