Li porten el segon got de cervesa de barril, com el primer, sense gota d'escuma. El servei està fatal, pensa.

–No sé com dir-t'ho, tu. Creu-me, no tinc paraules. El que sigui que és això va començar amb l'eco de la batalla perduda, sense mirar enrere. Era una batalla perduda i mira avui, ja ho veus, un regal de la vida. Com un gran final sostingut que no s'acaba mai. Com el millor orgasme que un dia et vas imaginar. Aquí els tens: el Baskonia. Sense proposar-s'ho, fent camí de la manera més digna possible, aquest equip ha acabat sent l'autèntic exemple d'allò del caràcter i que el cansament no existeix. Una gran mentida quan tens jugadors amb nòmines de set dígits, si em permets que t'ho digui, perquè com deia Perasovic després d'escombrar el Panathinaikòs, aquelles plantilles eren fetes de “jugadors increïbles, d'una altra dimensió.” Però el que sigui que és això és una altra cosa. Res de set dígits. Adams, Bourousis, James, Bertans, Tillie, Blazic, Planinic i Corbacho. Amb els Diop aguantant les tovalloles i amb Hanga, Causeur i Shengelia lesionats. Tres titularíssims. Em segueixes? I vas i guanyes 75-84 a l'OAKA. A l'OAKA. 3-0 i cap a casa. Amb un d'aquests dos bojos petits com a màxim rebotejador i amb el boig gran com a màxim assistent. I amb un, dos, tres, quatre, cinc, sis i set triples en l'últim quart (20-28). I cap a Berlín. Això mateix: ulls com pilotes de bàsquet i sense paraules. Amb aquests jugadors, que els vestiries d'orquestra de corda i els faries una foto i no sabries dir quina és la de debò, si la dels clarinets i els trombons o la foto d'equip. Et parlo d'això. D'aquests jugadors amb “esperit”, però que al setembre no els volia ningú. En alguns casos, ni el mateix club. Tal qual. Però han estat ells els que han construït això, aquest relat sense pauses fidel al codi de conducta de la completa irracionalitat. Sense creure's massa sovint prou llestos per no cometre equivocacions han escrit un relat sense pauses que ha substituït els punts pels punts i comes i els punts i comes per les comes i les comes per les conjuncions copulatives. Ininterrompudament, amb un bàsquet enamorat del risc i treballadíssim, perquè veus que la feina dels entrenadors és brutal. En la salut i en la malaltia, en un perfecte testimoniatge del que és el dia a dia de la gent normal, revelant-se davant de la falsa gravetat dels clubs de plantilles de quinze paios, que els escoltes abans i després dels partits i et sembla que això del bàsquet és física quàntica. Va, home, va! Mira el Baskonia. Amb personalitat, fidel a una proposta de joc i jugant amb el que hi ha hagut perquè quan un ha caigut no han pogut fer fitxatges. Amb quatre duros i molts deutes, com la gent normal. Amb set o vuit jugadors i la màniga de la camisa per sobre del colze. I si m'ho preguntes, jo ho tinc clar: passi el que passi a Berlín res ni ningú podrà discutir ni matisar la victòria que és aquest equip. Em segueixes? És que no tinc paraules, tu. Un regal de la vida.