Les victòries con­tun­dents del Bar­ce­lona en les dues últi­mes jor­na­des de lliga (amb la por­te­ria a zero) no han ser­vit per apai­va­gar dos grans cor­rents d'opinió res­pecte a l'equip i el seu futur més imme­diat: 1) es con­ce­dei­xen oca­si­ons de gol amb faci­li­tat en fases impor­tants del par­tit i 2) el Barça s'està aban­do­nant peri­llo­sa­ment a la via resul­ta­dista. De fet, els autors d'aquests dues idees són els matei­xos que van pro­pa­gar un argu­men­tari que no ha tin­gut gaire volada –el del tan socor­re­gut can­sa­ment físic de la plan­ti­lla– i com que la hipòtesi ha cai­gut pel seu propi pes (el de la incon­sistència) en menys tres set­ma­nes, n'han d'esgri­mir d'altres ràpida­ment.

Si per resul­ta­dista s'entén que el Bar­ce­lona vol gua­nyar els par­tits i ho vol fer pels màxims gols pos­si­bles, em sem­bla que l'equip i el cos tècnic blau­grana s'hau­rien de sen­tir orgu­llo­sos que els pen­gin aquesta eti­queta. Però no és tan sim­ple, no us pen­seu. Per no rebre aquesta qua­li­fi­cació, la victòria ha d'anar acom­pa­nyada d'una aposta, d'un model de joc amb el qual s'ha de ser cohe­rent. Fins aquí tam­poc hi veig cap pro­blema. El Barça el té. Però si filem més prim, veiem on rau el quid de la qüestió: no se'n fa prou que sigui qual­se­vol model, ni que se'n puguin fer vari­ants o adap­ta­ci­ons. No. Ha de ser el model. En majúscu­les. I no crec que faci falta donar més detalls perquè tot­hom sàpiga de què par­len els que es mos­tren crítics amb l'equip que entrena Luis Enri­que. Ja s'hi van mos­trar la tem­po­rada pas­sada, quan com­pa­ra­ven el joc de l'equip, mal­grat els tri­omfs, amb la manera com jugava el Barça de Josep Guar­di­ola. Les crítiques a un exces­siu joc directe, a la falta de con­trol del joc, a bus­car massa l'inter­canvi de cops amb el rival, a una exces­siva dependència del tri­dent ja van sobre­vo­lar l'última cam­pa­nya, però, ai!, molts dels que ara diuen que tot ple­gat és massa resul­ta­dista, van xiu­lar i mirar enlaire quan els èxits en forma de tri­plet van arri­bar. No sé si d'això també en podríem dir actuar des del resul­ta­disme.

És una evidència incon­tes­ta­ble que el que ens va ofe­rir el Bar­ce­lona durant l'època de Guar­di­ola, en tots els aspec­tes, va ser colos­sal, però hi ha una nostàlgia en certs sec­tors que envol­ten el bar­ce­lo­nisme als quals els costa adme­tre que no es pot estar sem­pre com­pa­rant, que hau­rien d'enten­dre que la gestió poste­rior a una etapa tan glo­ri­osa és molt com­plexa, que és molt difícil. Però el fet és que l'equip de Luis Enri­que va repe­tir un èxit for­mi­da­ble, com és obte­nir el tri­plet, i que actu­al­ment es troba com­pe­tint per gua­nyar un doblet. I és com­pli­cat sos­te­nir que tot això es pugui fer sense un model tre­ba­llat, mol­tes hores d'anàlisi i de feina i una aposta clara per tenir la pilota, por­tar la ini­ci­a­tiva. Guar­di­ola va ser clar després de les últi­mes enso­pe­ga­des: “No importa quan­tes vega­des perdi el Barça, el seu fut­bol és increïble.” Par­lem de resul­tats, de resul­ta­disme, de joc o d'un dog­ma­tisme mal entès?