El dia que el futbol va justificar la picardia, va entrar en declivi, perquè va deixar obertes les portes als tramposos. D'això, en fa molts anys, tants com el primer dia que va començar a rodar la bola a Gran Bretanya, en el segle XIX. El futbol és una trampa permanent, una successió d'accions impulsades en solitari o en manada per abocar el rival a caure en la xarxa. Però hi ha trampa com a estratègia i tàctica, i també existeix el frau.

Pertanyem a una cultura a la qual, per sort o per desgràcia, esquitxa la naturalesa del Lazarillo de Tormes. Tots Tenim un Lazarilllo dins nostre que de vegades ens convida a ser murris,o fins i tot a ser fraudulents.

En una societat avançada i que vulgui ser respectada, el lladre d'un banc no pot estar sortint per la tele donant lliçons de vida o en un concurs en una illa, ni tampoc ens podem quedar de braços plegats mentre milers de persones cada dia es colen al metro mentre tu estàs traient la teva T10 per validar el bitllet, ni tampoc hauria de motivar un somriure quan algú copia en un examen, afusella una informació, se salta un semàfor, va en contra direcció o no paga a la hisenda que li pertoca. Però arribats aquí, sembla que el murri ens atrau, que la llegenda del murri ens captiva pel seu atreviment i per la naturalitat amb què afronta la vida.

Ens enlluerna aquell que se salta les normes, perquè té el que ens falta a nosaltres? Com funciona el cervell de Simeone, que empaita un vailet perquè llanci una pilota al mig del camp quan el rival està iniciant un contraatac? Crec que això només té una lectura: la fragilitat de tot el que ens envolta.

Sí, es diu que a Simeone li poden caure com a molt tres partits, però si ell sabés amb antelació que per aprofitar-se de la innocència d'un nen i utilitzar un vailet per a les seves trampes la pena podia ser una suspensió de tres mesos, penal per interferir en una jugada de contraatac, expulsió del camp i una multa milionària, de ben segur que ni li hauria passat pel cap ser tan murri.

Hem abaixat tant el llistó de l'exigència, hem permès tanta mediocritat, i alhora lloem tant aquesta figura que representa el cholismo, que el dia en què tots ens hauríem d'avergonyir de com es pot arribar a ser tan trampós hi ha qui (i són molts) veu la part simpàtica i atractiva del fet.

Els excessos de Simeone, contraatacats amb falsa modèstia i to de persona penedida, tenen un exèrcit d'entusiastes que fan difícil un debat, perquè on hi ha trampa, frau, estafa i engany, d'altres només hi veuen un trapella, un astut que fa entremaliadures, un murri.

Per una vegada, subscric íntegrament una veritat com un temple d'una de les darreres sentències de Sergio Ramos, que parlant de Simeone va dir: “No m'agrada la gent que va de víctima.” I així és. Sort de les càmeres, sort del temps que ens toca viure en què quasi tot queda enregistrat, perquè amb personatges com Simeone i sense tot això, el futbol seria una estafa permanent. Això sí, no li podem treure el mèrit que té, que és molt, per la presència del seu equip en la lluita per la lliga i la Champions i per la meravellosa manera que té de defensar, digna de ser estudiada en tots els cursets d'entrenador.

Ves que ara no s'implanti una tradició quan cada cop que es percebi un gol de l'Atlético de Madrid aparegui una segona pilota per aturar-ho tot.