El dia que el fut­bol va jus­ti­fi­car la picar­dia, va entrar en declivi, perquè va dei­xar ober­tes les por­tes als tram­po­sos. D'això, en fa molts anys, tants com el pri­mer dia que va començar a rodar la bola a Gran Bre­ta­nya, en el segle XIX. El fut­bol és una trampa per­ma­nent, una suc­cessió d'acci­ons impul­sa­des en soli­tari o en manada per abo­car el rival a caure en la xarxa. Però hi ha trampa com a estratègia i tàctica, i també exis­teix el frau.

Per­ta­nyem a una cul­tura a la qual, per sort o per desgràcia, esquitxa la natu­ra­lesa del Laza­ri­llo de Tor­mes. Tots Tenim un Laza­ril­llo dins nos­tre que de vega­des ens con­vida a ser mur­ris,o fins i tot a ser frau­du­lents.

En una soci­e­tat avançada i que vul­gui ser res­pec­tada, el lla­dre d'un banc no pot estar sor­tint per la tele donant lliçons de vida o en un con­curs en una illa, ni tam­poc ens podem que­dar de braços ple­gats men­tre milers de per­so­nes cada dia es colen al metro men­tre tu estàs tra­ient la teva T10 per vali­dar el bit­llet, ni tam­poc hau­ria de moti­var un som­riure quan algú copia en un exa­men, afu­se­lla una infor­mació, se salta un semàfor, va en con­tra direcció o no paga a la hisenda que li per­toca. Però arri­bats aquí, sem­bla que el murri ens atrau, que la lle­genda del murri ens cap­tiva pel seu atre­vi­ment i per la natu­ra­li­tat amb què afronta la vida.

Ens enllu­erna aquell que se salta les nor­mes, perquè té el que ens falta a nosal­tres? Com fun­ci­ona el cer­vell de Sime­one, que empaita un vai­let perquè llanci una pilota al mig del camp quan el rival està ini­ci­ant un con­tra­a­tac? Crec que això només té una lec­tura: la fra­gi­li­tat de tot el que ens envolta.

Sí, es diu que a Sime­one li poden caure com a molt tres par­tits, però si ell sabés amb ante­lació que per apro­fi­tar-se de la innocència d'un nen i uti­lit­zar un vai­let per a les seves tram­pes la pena podia ser una sus­pensió de tres mesos, penal per inter­fe­rir en una jugada de con­tra­a­tac, expulsió del camp i una multa milionària, de ben segur que ni li hau­ria pas­sat pel cap ser tan murri.

Hem abai­xat tant el llistó de l'exigència, hem permès tanta medi­o­cri­tat, i alhora lloem tant aquesta figura que repre­senta el cho­lismo, que el dia en què tots ens hauríem d'aver­go­nyir de com es pot arri­bar a ser tan trampós hi ha qui (i són molts) veu la part simpàtica i atrac­tiva del fet.

Els exces­sos de Sime­one, con­tra­a­ta­cats amb falsa modèstia i to de per­sona pene­dida, tenen un exèrcit d'entu­si­as­tes que fan difícil un debat, perquè on hi ha trampa, frau, estafa i engany, d'altres només hi veuen un tra­pe­lla, un astut que fa entre­ma­li­a­du­res, un murri.

Per una vegada, subs­cric ínte­gra­ment una veri­tat com un tem­ple d'una de les dar­re­res sentències de Ser­gio Ramos, que par­lant de Sime­one va dir: “No m'agrada la gent que va de víctima.” I així és. Sort de les càmeres, sort del temps que ens toca viure en què quasi tot queda enre­gis­trat, perquè amb per­so­nat­ges com Sime­one i sense tot això, el fut­bol seria una estafa per­ma­nent. Això sí, no li podem treure el mèrit que té, que és molt, per la presència del seu equip en la lluita per la lliga i la Cham­pi­ons i per la mera­ve­llosa manera que té de defen­sar, digna de ser estu­di­ada en tots els cur­sets d'entre­na­dor.

Ves que ara no s'implanti una tra­dició quan cada cop que es per­cebi un gol de l'Atlético de Madrid apa­re­gui una segona pilota per atu­rar-ho tot.