Queden tres partits de lliga, un de copa i dos o tres de Champions; set partits que ho decideixen gairebé tot per als equips implicats, que donaran sentit a un any de feina i que no seran flors i violes per a ningú, perquè arriben amb entre 50 i 70 partits carregats a les espatlles dels jugadors, comptant clubs i seleccions. El càstig és important i és evident. Uns ho paguen amb lesions, d'altres amb falta de frescor física i altres amb cansament psicològic. L'última jornada de lliga il·lustra l'estat de la qüestió d'aquesta recta final per als tres aspirants al títol. El Barça hi arriba nou mesos després de jugar-se els primers títols de la temporada i quatre mesos després de guanyar el mundial de clubs; un camí llarg i exigent que pensa culminar amb dotze o tretze jugadors, alguns dels quals estan lluny de la plena forma. L'equip paga el càstig acumulat amb la incapacitat de completar noranta minuts al seu nivell i amb massa estones a mercè dels seus defectes, que en altres moments de la temporada ha pogut minimitzar o compensar. El resultat és un partit com el de dissabte contra l'Sporting, en què abans de golejar va posar en risc l'únic as que li queda per guanyar aquesta mà. L'Atlètic de Simeone va sobreviure a la visita del Màlaga abraçat a l'1-0, a la seva millor arma (16 gols encaixats en 35 partits) i les pilotes llançades furtivament des de la banqueta per tallar el joc del rival. I el Real Madrid de Zidane, amb rotacions preventives abans de visitar el City en la Champions, va sortir miraculosament indemne de l'infern de Vallecas, encara sense saber cap a on va i havent de remuntar un altre 2-0 (com el de Wolfsburg) enganxats al lideratge imparable de Gareth Bale. La conclusió és que, ara i aquí, tothom fa el que pot perquè ningú està per tirar coets. I tothom utilitza el que té, o el que li queda, per guanyar aquesta lliga. Cap culer calcula veure el millor Barça de Luis Enrique d'aquí al final de curs, però tots volen un Barça suficient per guanyar el doblet.