“Ells són un equip molt madur que ja té en aquests moments de la temporada els rols molt ben definits. No juguen amb gaires jugadors, però treballen tots com un bloc, sobretot al darrere.” Són paraules de XaviPascual de l'11 de novembre, la vigília que el Barça i el Lokomotiv Kuban es trobessin en el primer dels set partits que han acabat jugant en aquesta Eurolliga. Mig any després, aquell diagnòstic de les virtuts del rival serveix alhora de conclusió dels defectes del Barça, que arribats a aquest punt ara ja madur del curs encara busca i no troba la definició de rols que permeti citar de carrera la columna vertebral de l'equip. Lluny de tancar-se, el mar de dubtes s'ha anat obrint fins a culminar dimarts en un fet ben simptomàtic: era el partit crucial de l'any i dos jugadors –Dorsey i Lawal– jugaven junts per primer cop. Potser per al tècnic seria més fàcil tenir les idees clares amb una plantilla més curta, però amb més jugadors determinants, etiqueta només aplicable a l'etern Navarro i, en menor grau, a Doellman. El bàsquet d'avui exigeix plantilles que vagin més enllà dels dotze homes de l'acta, però a l'hora de la veritat no és el fons d'armari el que decideix. Vegem, si no, com els quatre equips que seran a Berlín s'expliquen amb tres o quatre noms de capçalera i, tornem-hi, papers ben definits. Contra els cinc pivots del Barça –set en plantilla–, el Lokomotiv n'ha oposat dos, però Singleton i Randolph han estat molt més determinants que tots els homes alts blaugrana. També dels de Krasnodar ha estat el millor base, una posició clau que al Barça no té un gran nom de referència en uns últims anys. Perquè si la pretensió és anar fent bonament, la despesa del club en el bàsquet és excessiva, però si el que es vol és la corona europea, cal invertir més i millor en peces preuades. Més enllà de decidir sobre la continuïtat de Pascual, al Palau hi ha una tria pendent que no s'hauria d'ajornar més.