El futbol no és un negoci, però és evident que no pots estirar el braç més que la màniga. La inevitable realitat dels comptes, els directius la passen a la premsa esportiva i aquesta, a l'afició. Tot fa una roda que provoca que hi hagi un munt d'aficionats que comencin a especular i fer de taxadors dels futbolistes que té el seu equip, com ara el Barça. I aleshores sents els comentaris que tal o tal altre jugador s'ha de traspassar per treure'n un gran benefici econòmic, convertint-lo en un objecte de canvi que es cotitza a tant el gol o pel seu rendiment en un període concret. Puja la cotització si juga bé i baixa de preu si no està en bona forma. Ara Neymar és un tresor, ara s'ha de vendre.

Tot em sembla una mica enganyifa. Està bé que sumin i restin els comptables dels clubs, les directives o els intermediaris dels jugadors, però no té gaire sentit que ho facin els seguidors amb la poca informació de què disposen. És indiscutible que va bé per vendre diaris i mantenir la tensió esportiva diària, però crec que darrerament se'n fa un gra massa. Qui guarda quan té, troba quan vol, és la dita catalana més adequada a tot l'argumentari descrit. El problema que tenim no és en el cost dels grans jugadors, sinó en la classe mitjana, de vegades mitjanies. No cal dir noms; aviat ens posaríem d'acord.

L'aficionat vol veure futbol del bo i espectacle. Per mi, això passa per tenir una plantilla no massa llarga de veritables jugadors titulars, primeres espases, i la resta completar-la amb jugadors del Barça B. No és possible ara –la diferència entre segona B i el primer equip és excessiva–, però s'ha de tendir vers aquest tret, concepte que fins fa quatre dies teníem.

Diners al camp, crèdits per pagar si cal, 4 o 5 fitxatges de primer nivell i el suport del planter per cobrir forats quan s'hagi de menester. Prou de parlar de futbol com si fóssim caixers. Mentre no trenquem el sentit comú, endavant a potenciar l'equip i si cal, treure'ns uns estatuts que ens ofeguen per rectificar-los en una justa mesura.