Sis punts més i a celebrar-ho. Del partit contra el Betis prefereixo girar full perquè les sensacions són poc reconfortants, no cal enganyar-se (per cert, Adán: “Gràcies, xato”). De tota manera, de cara al derbi contra l'Espanyol l'únic dubte que m'assalta és encertar la diferència de gols per la qual guanyarem. I no ho interpretin com un signe de prepotència, sinó de realisme. El mateix realisme, amb dosi d'humilitat inclosa, que quan els deia –després d'empatar al camp del Vila-real– que havíem de jugar el clàssic posterior amb suplents i reservar les peces clau per afrontar els quarts de la Champions amb garanties. No ens va eliminar l'escamot del Comandante Cholo (com anomenen a Itàlia el tècnic que fa llançar pilotes al camp per aturar els contraatacs de l'adversari), sinó nosaltres mateixos. Tinguem-ho clar.

En qualsevol cas, la referència a la Champions em serveix per introduir el tema: superar el Malmö, el Xakhtar, el PSG, la Roma, el Wolfsburg i el Manchester City t'acredita per ser un dels finalistes de la competició de clubs més important del món? Rotundament, no! Que consti que no pretenc desprestigiar el possible triomf de la penya dels germans Padrós en aquesta edició, sinó qüestionar l'evidència que ser el campió de la Champions no implica, necessàriament, ser el millor equip d'Europa de la temporada en curs, la qual cosa és un contrasentit.

El format és inadequat. Fixem-nos en altres esports: tant l'NBA com l'NFL presenten un sistema de competició amb unes exigències que, en definitiva, procuren garantir que els equips més regulars de la campanya siguin els protagonistes de les grans finals. La jerarquia és inqüestionable. En la Champions, en canvi, el sistema privilegia en excés la fortuna d'un bon sorteig, els detalls i altres imponderables puntuals en detriment de la regularitat. D'acord que tot això forma part del seu encant, però li resta credibilitat.

D'altra banda, la simultaneïtat de la Champions amb les competicions domèstiques és un factor que també distorsiona. S'imaginen els Chicago Bulls o els Dallas Cowboys desgastant els seus jugadors en tornejos paral·lels, de rang inferior, just abans d'afrontar eliminatòries dels play-off? Evidentment que no. La copa d'Europa es va crear a remolc dels torneigs estatals i s'hi va encaixar. Però aquesta anomalia ja s'hauria d'haver corregit. El rendiment dels equips en la Champions no hauria d'estar condicionat per altres campionats paral·lels. Per no parlar del saqueig a què són sotmesos els clubs en les convocatòries de seleccions, en els moments més inoportuns. Escandalós!

La màxima felicitat futbolística que pots experimentar com a aficionat d'un club amb aspiracions és veure el teu capità aixecant la copa d'Europa. Sensació de glòria eterna. Si tu fas l'esforç descomunal per reunir Messi, Suárez i Neymar és per guanyar la Champions. I guanyar-la t'atorga la credencial afegida i franca per negociar els millors contactes de patrocini que t'ajudin a quadrar els pressupostos per poder mantenir els cracs.

El gran objectiu dels clubs més potents és la Champions. Però, en el fons, la gran dama, la més desitjada, ens pren el pèl a tots. Mentre no es prioritzi la regularitat, sempre ens quedarà el dubte de si el campió d'Europa és, realment, el millor equip del continent. O, si més no, el que ha reunit més mèrits per portar la corona.