El derbi, en Pérez i en Rizzoli
victòria més i a celebrar-ho
Va ser en un restaurant de moda de la part alta de la ciutat. La punta de la cullera s'introdueix al plat i, de sobte, observo que en la crema de marisc se m'hi apareix la cara de Raúl Tamudo. Horror! M'assereno, respiro, torno a mirar el plat i ja no hi és.
Ha estat una al·lucinació visual transitòria produïda, segurament, per la sobredosi d'això que en diuen Tamudazo a què hem estat exposats durant tota la setmana. Reportatges, entrevistes, portades...
Ja els vaig dir que l'únic dubte a resoldre amb vista al derbi era saber per quants gols guanyaríem. Qualsevol altre resultat que no fos una golejada hauria estat mediocre. Haig de reconèixer, però, que veient el partit (molt seriós, amb fases d'intensitat, circulació alta, solidaritat en la pressió...) no puc deixar de sentir, també, una ràbia enorme. Amb el temps encara ens farà més mal haver deixat escapar aquesta Champions dels dallonses.
El finalista indigne
Per cert, la semifinal entre la penya dels germans Padrós i els pupils mentalment anestesiats de Manuel Pellegrini, el General Lechuga –contemplar una caixa d'enciams provoca les mateixes vibracions guanyadores que les que pot transmetre el tècnic xilè als seus jugadors– ha estat la més mediocre que hom recorda, com a mínim, des que la copa d'Europa va esdevenir Champions (les he repassat totes).
Després de fer una mena de gira amistosa d'estiu impròpia del torneig més prestigiós, amb uns rivals de mitja bufa, el Madrid jugarà el partit més desitjat de l'any! I no s'ho perdin: el Roma els va perdonar la vida, el Wolfsburg els va tenir entre les cordes i els empanats (que diria el meu fill petit) del City no li van poder fer ni un gol en 180 minuts. Se'l van haver de fer ells mateixos! Això és un digne finalista de la Champions? Sí home, i Donald Trump és la reencarnació d'Abraham Lincoln.
Informa El Periódico que el senyor Pérez pressiona el govern espanyol per recuperar la inversió (485 milions d'euros) fallida en la línia Barcelona-París de l'AVE, igualet que amb la plataforma Castor. És a dir, ens donen la concessió per a una gran infraestructura, si va bé ens folrem de pasta però, si la cosa peta, el govern de torn –és a dir, el poble– ens torna els calés. Risc zero. Quin paio! Així qualsevol es vanta de ser el millor empresari del país. És la mateixa melodia que sona en els sorteigs de la Champions. Aquelles boles... i una autopista cap a la final.
Parar l'altra galta
I entre Tamudazos fallits i Champions lamentables, ha passat gairebé desapercebut el que va declarar a La Gazzeta dello Sport el tal Nicola Rizzoli, l'àrbitre italià que no va xiular el penal del Manzanares: “Els jugadors del Barcelona i els dirigents van venir al vestidor a felicitar-nos. Cap protesta. «Han merescut passar ells», va ser el seu comentari. D'això se'n diu cultura esportiva. A Itàlia no sabem què és.”
Mireu Rizzoli, primer punt: la seva va ser l'actitud d'un covard que veu cometre un penal catedralici als seus morros i no té valor per xiular-lo –excusar-se, com també heu fet, dient que la posició dels peus de Gabi us va confondre, no cola–. Ras i curt. Us ho diu un simple soci del Barça. I segon punt: això que anomeneu cultura esportiva i que dieu que a Itàlia no sabeu què és, jo en dic parar l'altra galta. Al meu país sabem molt bé què és. I així ens va...
Granada: una victòria més, i a celebrar-ho.
