Un mimetisme que fa ombra
L'última i decisiva jornada de la lliga de futbol. La final four de l'Eurolliga de bàsquet. La final a quatre de la lliga europea d'hoquei sobre patins. Una altra final a quatre, la de la copa EHF. Encara una quarta, la que decidirà el campió continental d'hoquei sobre herba a l'estadi Pau Negre de Montjuïc. I també a casa nostra, el gran premi de fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya. No és una llista d'esdeveniments per a les pròximes setmanes, només el menú d'aquest cap de setmana d'overbooking per als aficionats al poliesportiu que, cada any per aquestes dates, es fan una pregunta: això no podria estar muntat d'una altra manera? Un calendari global que ho harmonitzi tot és impossible perquè, per començar, aquest tot és inabastable i canviant segons des d'on es miri. A Itàlia, per exemple, es pregunten si no hi ha manera de fer que el Giro no coincideixi amb el torneig de tennis de Roma aquesta setmana i la cursa de Moto GP a Mugello la que ve. Però tot i saber que la perfecció no existeix, continua sorprenent que alguns esports que demanen més visibilitat no facin tot l'esforç possible per col·locar les seves millors cites fora de l'ombra d'altres grans esdeveniments. Lluny d'això, els calendaris dels esports d'equip han tendit a un mimetisme uniformitzant, com si el curs del futbol o del bàsquet fos el model a seguir i no, en canvi, el model del qual esports com l'hoquei sobre patins i l'hoquei sobre herba haurien de trobar escapatòries. Una de ben senzilla seria observar que, després d'uns caps de setmana de maig molt atapeïts, en vénen uns de juny més aviat esquerps que serien idonis per ubicar-hi les grans cites dels esports que tant es queixen de poca quota mediàtica. I tot i així, en tenen més de la que potser es mereixen. Perquè ells no miren més enllà del seu esport a l'hora de fer el calendari, però els mitjans esportius del país sí que acaben sent sempre a tot arreu per llarga que sigui la llista de fronts oberts alhora.
