Ja saben com va, això. El Barça guanyarà avui la lliga i es constatarà que la temporada ha estat quasi tan bona com semblava, malgrat el defalliment que li va costar la Champions i la pèrdua del gruixut coixí que havia cosit a ritme marcial, i que aquest és un equip que segueix fent història, i la seva, una davantera que segueix fent llegenda, o al revés, que un ja es perd i tampoc no hi ha tanta diferència entre l'hemeroteca i els llibres de cavalleria. El Barça s'imposarà avui al Granada i es confirmarà una hegemonia, el seu domini en la lliga espanyola, la millor, la dels equips que copen finals i títols europeus. El Barça assolirà un final feliç i no farà res més que rematar el guió previst, a penes enterbolit per aquella grip que finalment, i feliç, només va afegir suspense a una narració que començava a resultar massa previsible, una punta de sal i pebre a un conte massa ensucrat. El Barça guanyarà i tornarem a repassar la llista de títols des de Guardiola, o des de Messi. I la de rècords, i la de moments de felicitat. I a comparar llistes amb les del Madrid, vençut, capcot, captiu i desarmat, el Madrid que només havia maquillat un curs mediocre gràcies a l'astènia blaugrana i a la deessa Fortuna que a Europa s'ha entestat a emparellar-lo amb mitjanies mancades de futbol i fins i tot de fe.

Però i si no? I si toca mala tarda i el Barça no guanya la lliga i, per tant, la guanya el Madrid? La defallida esdevindrà emblema de la temporada, i el resum serà que l'equip s'ha desinflat i ha acabat el curs desfigurat. I l'altra final, la de la copa, ja serà només escorrialles per a un Barça en descomposició. I si després, Messi no ho vulgui, el Madrid guanyés la Champions tombant aquest Atlético de catenaccio i ganivet a la boca que ha esdevingut última línia de defensa culer, llavors ja tocaria parlar, ai, de canvi de cicle, paradigma o alguna cosa pitjor. Se n'adonen, de la gravetat del tema? El Barça no es juga a Los Cármenes la lliga, sinó quelcom molt més important, com sempre que algú es juga la lliga. Es disputa la construcció del relat, de la gran novel·la del futbol en la qual cada campionat és ja només el següent capítol.

Sort que, ara que ens capbussem en el territori de l'angoixa i l'ai al cor que regnen aquest dissabte de tot o res, ha parlat el Tata. Que s'hi va trobar, fa dos anys, en aquesta mateixa cruïlla d'ara, o una de semblant. I nosaltres amb ell, i va sortir creu. Dues creus, en lliga i copa, clavades. Ha parlat el Tata a Panenka i ha dit que si hagués sortit cara, no hauria canviat res, perquè l'equip no havia jugat bé, i aquella lliga “hauria estat un títol i prou” i “no hauria aportat res al club”. Són afirmacions d'una lucidesa incontestable i ajuden a passar el tràngol de la prèvia del desenllaç d'aquesta tarda. O, més aviat, ho serien i ajudarien, si no fos que això és el Barça, i vostès i jo sabem com hauria canviat el conte. Les declaracions del Tata, tan honestes i lúcides, no fan res més que confirmar que, efectivament, mai va acabar d'entendre on s'havia ficat.