Ja saben com va, això. El Barça gua­nyarà avui la lliga i es cons­ta­tarà que la tem­po­rada ha estat quasi tan bona com sem­blava, mal­grat el defa­lli­ment que li va cos­tar la Cham­pi­ons i la pèrdua del grui­xut coixí que havia cosit a ritme mar­cial, i que aquest és un equip que segueix fent història, i la seva, una davan­tera que segueix fent lle­genda, o al revés, que un ja es perd i tam­poc no hi ha tanta diferència entre l'heme­ro­teca i els lli­bres de cava­lle­ria. El Barça s'impo­sarà avui al Gra­nada i es con­fir­marà una hege­mo­nia, el seu domini en la lliga espa­nyola, la millor, la dels equips que copen finals i títols euro­peus. El Barça asso­lirà un final feliç i no farà res més que rema­tar el guió pre­vist, a penes enter­bo­lit per aque­lla grip que final­ment, i feliç, només va afe­gir sus­pense a una nar­ració que començava a resul­tar massa pre­vi­si­ble, una punta de sal i pebre a un conte massa ensu­crat. El Barça gua­nyarà i tor­na­rem a repas­sar la llista de títols des de Guar­di­ola, o des de Messi. I la de rècords, i la de moments de feli­ci­tat. I a com­pa­rar llis­tes amb les del Madrid, vençut, cap­cot, cap­tiu i des­ar­mat, el Madrid que només havia maqui­llat un curs medi­o­cre gràcies a l'astènia blau­grana i a la deessa For­tuna que a Europa s'ha entes­tat a empa­re­llar-lo amb mit­ja­nies man­ca­des de fut­bol i fins i tot de fe.

Però i si no? I si toca mala tarda i el Barça no gua­nya la lliga i, per tant, la gua­nya el Madrid? La defa­llida esde­vindrà emblema de la tem­po­rada, i el resum serà que l'equip s'ha desin­flat i ha aca­bat el curs des­fi­gu­rat. I l'altra final, la de la copa, ja serà només escor­ri­a­lles per a un Barça en des­com­po­sició. I si després, Messi no ho vul­gui, el Madrid guanyés la Cham­pi­ons tom­bant aquest Atlético de cate­nac­cio i gani­vet a la boca que ha esde­vin­gut última línia de defensa culer, lla­vors ja toca­ria par­lar, ai, de canvi de cicle, para­digma o alguna cosa pit­jor. Se n'ado­nen, de la gra­ve­tat del tema? El Barça no es juga a Los Cárme­nes la lliga, sinó quel­com molt més impor­tant, com sem­pre que algú es juga la lliga. Es dis­puta la cons­trucció del relat, de la gran novel·la del fut­bol en la qual cada cam­pi­o­nat és ja només el següent capítol.

Sort que, ara que ens cap­bus­sem en el ter­ri­tori de l'angoixa i l'ai al cor que reg­nen aquest dis­sabte de tot o res, ha par­lat el Tata. Que s'hi va tro­bar, fa dos anys, en aquesta mateixa cruïlla d'ara, o una de sem­blant. I nosal­tres amb ell, i va sor­tir creu. Dues creus, en lliga i copa, cla­va­des. Ha par­lat el Tata a Panenka i ha dit que si hagués sor­tit cara, no hau­ria can­viat res, perquè l'equip no havia jugat bé, i aque­lla lliga “hau­ria estat un títol i prou” i “no hau­ria apor­tat res al club”. Són afir­ma­ci­ons d'una luci­desa incon­tes­ta­ble i aju­den a pas­sar el tràngol de la prèvia del desen­llaç d'aquesta tarda. O, més aviat, ho serien i aju­da­rien, si no fos que això és el Barça, i vostès i jo sabem com hau­ria can­viat el conte. Les decla­ra­ci­ons del Tata, tan hones­tes i lúcides, no fan res més que con­fir­mar que, efec­ti­va­ment, mai va aca­bar d'enten­dre on s'havia ficat.