Som campions d'una lliga molt merescuda i molt lluitada. Qui ho dubtava? Un Granada brut –amb un tal Rubén Pérez a qui el bufaxiulets de torn li va perdonar canallescament l'expulsió i un tal Isaac Cuenca ressentit (pobre noi)–no era cap obstacle. Siguem seriosos. En la prèvia, Luis Enrique va dir: “Aquests són els partits fets a la mida dels jugadors del Barça.” No fa gaire, en un vídeo promocional del club, Leo Messi conversava amb els capitans alevins, infantils i cadets del planter: “Tenim un objectiu que és guanyar tot el que juguem, pel lloc on som, que és un club que sempre aspira a tot.” Aquesta és la màxima que ens deixarà la generació del Barça de Messi.

En la França del segle XVII hi havia un personatge a qui, a més de conspirar contra Richelieu i Mazarino, també li agradava escriure. Era François VI, duc de La Rochefoucauld, conegut per les seves Màximes, una de les quals diu: “La debilitat de caràcter és l'únic defecte que no es pot esmenar.” Molts han teoritzat sobre el caràcter i la manera de forjar-lo. Però en el cas del Barça, la màxima del duc no funciona. En els anys vuitanta érem un club mentalment dèbil. Perdíem les lligues, algunes de manera incomprensible (penso en la del 1982, d'aquell molt bon equip d'Udo Lattek), i ens mal conformàvem amb copes i recopes. En aquells anys no corria per les nostres venes la sang dels guanyadors i ni tan sols recordàvem que, fins als anys seixanta, el Barça era un club triomfador de raça. L'arribada de Cruyff com a tècnic va suposar un canvi radical. Amb l'holandès vam recuperar l'esperit guanyador, que hem anat reforçant progressivament fins al punt que, avui, forma part del nostre ADN.

El Barça actual, el dels dos triplets (cas únic), el dels catorze títols de setze possibles entre el 2009 i el 2012 (cas únic), el de les vuit lligues de les dotze últimes (una sèrie comparable a la del Madrid del franquisme, amb la diferència substancial que aquell equipo del gobierno, amb tot a favor –poder i àrbitres–, s'enfrontava amb un Barça perseguit i decadent, mentre que el Barça actual, amb tot en contra –poder i àrbitres–, ha derrotat el Madrid més ric i amb les millors plantilles de la seva història), pot cometre errors de càlcul que li costin ser eliminat de la Champions prematurament (hem pres nota de cara la temporada vinent?), però –amb tots els respectes– el Deportivo, l'Sporting, el Betis, l'Espanyol i el Granada no podien fer que perdés aquesta lliga.

En una altra època, el cop duríssim en la Champions ens hauria ensorrat. Però ara, tot i anar justet de benzina, el Barça ha imposat categoria i suportat la pressió per guanyar el que no es podia perdre. Caràcter guanyador, és això. La lliga de l'humiliant 0-4 a Chamartín, amb Piqué demanant a crits que li deixessin fer el cinquè, només podia ser nostra.