Encara amb els canons fumejant, surt Obradovic i ens il·lumina dient que l'acció de tir de De Colo que propicia el rebot d'atac que Khriapa transforma en bàsquet i que porta la final de l'Eurolliga a la pròrroga són passes. I diu Obradovic que cometre passes va contra el reglament. Gràcies Senyor. De Colo fa passes, evidentment, com fan tots els exteriors d'un bon temps cap aquí en set o vuit de cada deu recepcions en moviment. Unes passes necessàries per consolidar el petitíssim avantatge que permet l'ofec defensiu a què estan sotmesos, inevitables per no perdre els centímetres trobats després d'un, de dos, de cap o de tretze bloquejos indirectes. Unes passes que sistemàticament es passen per alt –també en els 39 minuts i 50 segons previs a aquella acció de la final– perquè l'aficionat paga per veure qui tira a cistella i no pas qui li vol impedir.

I encara més, surt Obradovic i diu que no entén el criteri arbitral en la pròrroga, que ha permès al CSKA tirar 10 tirs lliures i al seu equip, cap. Sort en tenim, dels jugadors, jugadors com els del seu Fenerbahçe que saben que han pogut remuntar el 30-50 del descans perquè han acabat els 40 minuts reglamentaris amb 10 faltes menys que el CSKA. Jugadors com Dixon: “No em vull excusar en els àrbitres. Ho teníem després de remuntar i no hem estat capaços de guanyar.” Dixon, com Abrams, com James, com Higgins i Hines, nord-americans determinants en una final a quatre formats en universitats de segona i que van entrar al bàsquet d'Europa per la porta del darrere. Per Polònia, per Ucraïna, per Croàcia, per França, per la segona divisió italiana. De la clandestinitat a la final a quatre. Per pensar-hi.

En la biografia de Kyle Hines, una estrella que no vol sortir en les fotos. Un 1m98 que juga de 5 i que a Berlín es va passar més minuts defensant petits que no pas grans. Demostrant per què els entrenadors el van escollir a ell i no a Udoh com a millor defensor de l'Eurolliga. Perquè el seu joc defensiu corregeix els companys, anul·la els tripijocs ofensius del rival i porta la defensa del seu equip a una altra dimensió. Els detalls, els contorns, per creença o per necessitat, acaben fent els misteris accessibles. Indiscutible Hines i categòric Higgins, amb 12 punts gastant set tirs en la final. Amb tres assistències i una pilota perduda compensada amb una recuperació i un tap. Un tros de jugador que és el novè o desè més ben pagat de la plantilla russa, ben per sota del milió, el silenci que fa emmudir la tensió no entrenable d'aquesta final, d'una final d'Eurolliga. El seu joc i també el de Kurbanov, un altre èxit rotund de Itoudis. Ells, Korobkov i Kulagin van ser les quatre diferències respecte al CSKA de la final a quatre de fa un any. En el lloc de Weems, Kirilenko, Kaun i Markoitxvili. Això també és per pensar-hi.

I arribem al punt de partida, a De Colo. I poc a pensar i molt a admirar, fascinació tot recordant el que explicava al lector d'aquest diari fa dos mesos: “Busco acabar cada entrenament sent millor jugador de com l'he començat.” La rutina del dia a dia, d'entrenament a entrenament, no només és terapèutica, sinó que acoloreix la insignificança del bàsquet quotidià. En De Colo i particularment al CSKA, per contestar aquell destí que tantes vegades semblava que no els estimava.