En una final poden passar moltes coses –i a fe que ahir en van passar massa, començant per l'arbitratge dolentíssim del tal Del Cerro Grande–, però sempre acaba guanyant el Barça. Un Iniesta imperial (al·lucinant i en la seva millor versió; quin jugador!)
va liderar un equip de campions que, sobretot, va lluitar per totes les pilotes com si fos l'última. Orgull de guanyadors. Som el Barça.

Guanyar un doblet de lliga i copa és una demostració de poder enorme. Ja en tenim set (els que més) i hem repetit la gesta del gran Barça de les cinc copes d'encadenar-ne dues consecutivament (1952 i 1953). Aquell equip superb havia fitxat Di Stéfano per ajuntar-lo amb Kubala i marcar un cicle brutal, però les autoritats feixistes ho van impedir. Per cert, el Barça de Messi ja suma tres doblets. El Madrid de Di Stéfano només en va firmar un (1962).

Dissabte, el jutge Eusebio Palacios desestimava el recurs del Barça contra la prohibició d'entrar estelades al Manzanares dictada per la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa. En l'argumentari de la resolució, que resumint es pot interpretar en clau de “vostès a obeir, a callar i a jugar”, el
jutge recrimina l'actitud del club: “No se entiende muy bien que plantee una acción como la propuesta, que es muy distinta y hasta distante de lo que ha de suponer un espectáculo deportivo.” Aclaridor.

La pregunta és: si divendres, al seu torn, el jutge Jesús Torres Martínez no hagués autoritzat l'entrada d'estelades al camp, quin hauria estat el panorama? Doncs que s'hauria mantingut la prohibició i que ahir –i aquesta és la qüestió– el món sencer hauria vist milers de banderes escoceses al Manzanares. I tots els enviats dels mitjans de comunicació internacionals que cobrien la final de la copa s'haurien preguntat, bocabadats, què carall estava passant. I haurien preguntat per l'absència del president de la Generalitat i de l'alcaldessa de Barcelona a la llotja, i també per la del president del Barça, que hauria vist el partit –confio que hauria estat així– barrejat amb els barcelonistes, a la graderia. Hauríem tingut l'oportunitat impagable de donar una lliçó de maneres a Felip VI. Senyor meu (tracte de vós), si permeteu que a una part dels nostres seguidors se'ls prohibeixi d'expressar-se amb llibertat, nosaltres no vindrem a la vostra festa.

En definitiva, que aplicant la llei i el sentit comú, el jutge Jesús Torres Martínez ha evitat que el món presenciés com al Regne d'Espanya hi ha un govern que no respecta un dret tan fonamental com el de la llibertat d'expressió. L'episodi és gravíssim i demostra de quina pasta estan fets la senyora Dancausa, els ministres que li han donat suport, el Javier Tebas de torn i tota aquesta gent, que mana i mana molt, amb una idea de democràcia “muy distinta y hasta distante” (en paraules del jutge Palacios) de l'essència que expressa la deliciosa cita (sovint atribuïda a Voltaire però escrita per Evelyn B. Hall): “Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho.” Ras i curt.

La Transició es va produir en uns temps convulsos i alguna cosa s'havia de fer, ens expliquen els protagonistes. Cal perspectiva històrica per analitzar els fets. Però cal tenir clar que la democràcia espanyola és fruit d'un pacte (de renúncies) amb els fatxes. No té arrels profundes. Les banderes d'Escòcia haurien fet que el món sencer també ho sabés. Llàstima.