La penúltima copa del Rei
La prèvia: els partits de futbol sempre tenen un component divertit i emocionant, un al·licient que allarga l'emoció dels partits: la prèvia i el postpartit. Habitualment, abans de disputar el matx es discuteixen quins futbolistes podran jugar i quin és el seu estat físic i anímic, les declaracions prèvies dels entrenadors i d'algun exfutbolista que té ganes de dir-hi la seva, l'estat de la gespa i la climatologia, l'àrbitre, el rival i totes les seves circumstàncies, l'estadística, les sensacions dels experts, l'opinió d'algun futuròleg, els pronòstics i les apostes absurdes... La prèvia està plena de mil elements curiosos, interessants i estrafolaris, però en aquesta final de copa, en lloc de parlar, bàsicament, de quin equip guanyarà el seu doblet, la prèvia ha quedat impregnada d'un debat predemocràtic, insòlit i inacceptable: la temptativa de prohibir les banderes estelades. Com era d'esperar, l'afició del Barça ha omplert la grada d'estels.
El partit: un inici travat, un domini habitual del Barça, però de la primera part, el més destacat ha estat l'expulsió de Mascherano. A la segona part, una altra eventualitat: la lesió de Suárez ha acabat de posar fi a l'ordre establert. I a partir de llavors ha emergit una intensitat bestial, un arbitratge desastrós i una altra expulsió, la de Banega i, tot seguit, la pròrroga... El Barça de nou més autèntic, el Barça vestit d'èpica i la passada màgica de Messi i el gol de Jordi Alba, i els minuts han anat passant, i el gol de Neymar i un nou títol... i l'èxtasi. Finalment, una temporada fantàstica, guanyant el doblet, amb grans partits, amb dies formidables. S'acaba la temporada blaugrana amb una sensació molt bona, no deixant d'engrandir el palmarès i amb la sensació que tornarem a vèncer títols cabdals en el proper trienni.
El post: una reflexió de fons, que no podem oblidar. Tenim l'opció d'anar fent la viu-viu, d'allargar debats, de xiular o no un himne, de portar unes banderes o, si no ens ho permeten, buscar-ne d'alternatives, però això ja no soluciona res, perquè ens manté en el mateix paradigma. Tenim l'oportunitat de girar full, de deixar de cridar “independència” per tenir-la, d'anar endavant, de tenir un futur normal. La lliçó d'aquesta copa del Rei és, sobretot, analitzar quantes més en volem jugar, si volem ser durant alguns anys més els enfants terribles de la competició o ja hem superat aquesta pantalla. El Barça, com a gran club del país, té a la cantonada la mateixa pregunta que té la nostra societat: fins quan volem continuar així. Serà aquesta la penúltima copa del Rei que jugarem o en queden moltes més? Ens tocarà decidir-ho ben aviat.