La fórmula control de l'espai + més control del temps (entès com al ritme de joc que cal imposar en funció del que reclama el partit) concedeix a un equip la iniciativa en el partit i un percentatge alt de possibilitats de victòria. Això és el que va posar en pràctica de manera exemplar el Barcelona just després de l'expulsió de Javier Mascherano i la lesió de Luis Suárez. I l'arquitecte de tot plegat va ser Luis Enrique. No sé si cometo algun sacrilegi fent aquesta afirmació, perquè sembla que es fa molt difícil reconèixer-li els punts forts i, en canvi, hi ha predisposició a airejar els punts més dèbils. Però sembla indiscutible que la lectura de partit que va fer quan l'equip barcelonista es va quedar amb deu va ser l'adequada. “Ha estat el partit de la temporada en què més decisions hem hagut de prendre. Quedar-nos amb Busi darrere amb un equip que té Gameiro hauria estat massa risc”, va sintetitzar el tècnic del Barcelona. El tempo que va marcar el cos tècnic blaugrana va ser el correcte, així com la tria de peces en els canvis i també a l'hora de decidir el replegament defensiu centrat a tancar tots els passadissos interiors i obligant el Sevilla a anar a les bandes. El nivell de solidaritat del Barça en l'esforç defensiu, liderat per Piqué, va ser descomunal. Acostumat com està el conjunt català a demostrar la seva alta capacitat per ocupar correctament l'espai en la construcció de joc, especialment a camp contrari, diumenge va fer una exhibició exquisida d'una ocupació d'espais (combinada amb un màster d'ajudes defensives) en camp propi per minimitzar el potencial del rival.

Quan va disposar de la possessió, Messi i, especialment, Iniesta van ser els encarregats d'imposar la pausa quan tocava i l'acceleració quan corresponia. El migcampista de Fuentealbilla semblava tenir integrat un GPS en què hi havia descarregat tots els moviments dels jugadors sevillistes i tot els camins, en alguns casos mínimes escletxes, que quedaven lliures per fer la passada precisa. A més, en la segona part i en la pròrroga, l'encert en la presa de decisions de tots els jugadors va ser molt alt. Resulta que aquell equip que va caure eliminat contra l'Atlético en la lliga de campions i que, segons un fort corrent d'opinió majoritari, estava fos físicament i mentalment i ja no aixecaria el cap, ahir va fer una exhibició tant pel que fa a resistència física com a lucidesa mental. Que curiós! Als que afirmaven que l'equip estava eixut llavors, els serà difícil explicar aquesta transformació. O no. Perquè segurament són els mateixos que, malgrat tots els recursos tàctics que va exhibir la plantilla blaugrana per reconduir unes circumstàncies desfavorables, prefereixen recórrer a elements com l'èpica, que queda fora de l'anàlisi i potencia l'atzar. Quan, de fet, el que va fer el Barcelona en la final va ser el contrari: amb coneixements i talent va reduir al màxim el component atzarós que conté, com qualsevol joc, el futbol.