La fórmula con­trol de l'espai + més con­trol del temps (entès com al ritme de joc que cal impo­sar en funció del que reclama el par­tit) con­ce­deix a un equip la ini­ci­a­tiva en el par­tit i un per­cen­tatge alt de pos­si­bi­li­tats de victòria. Això és el que va posar en pràctica de manera exem­plar el Bar­ce­lona just després de l'expulsió de Javier Masc­he­rano i la lesió de Luis Suárez. I l'arqui­tecte de tot ple­gat va ser Luis Enri­que. No sé si cometo algun sacri­legi fent aquesta afir­mació, perquè sem­bla que es fa molt difícil reconèixer-li els punts forts i, en canvi, hi ha pre­dis­po­sició a aire­jar els punts més dèbils. Però sem­bla indis­cu­ti­ble que la lec­tura de par­tit que va fer quan l'equip bar­ce­lo­nista es va que­dar amb deu va ser l'ade­quada. “Ha estat el par­tit de la tem­po­rada en què més deci­si­ons hem hagut de pren­dre. Que­dar-nos amb Busi dar­rere amb un equip que té Gameiro hau­ria estat massa risc”, va sin­te­tit­zar el tècnic del Bar­ce­lona. El tempo que va mar­car el cos tècnic blau­grana va ser el cor­recte, així com la tria de peces en els can­vis i també a l'hora de deci­dir el reple­ga­ment defen­siu cen­trat a tan­car tots els pas­sa­dis­sos inte­ri­ors i obli­gant el Sevi­lla a anar a les ban­des. El nivell de soli­da­ri­tat del Barça en l'esforç defen­siu, lide­rat per Piqué, va ser des­co­mu­nal. Acos­tu­mat com està el con­junt català a demos­trar la seva alta capa­ci­tat per ocu­par cor­rec­ta­ment l'espai en la cons­trucció de joc, espe­ci­al­ment a camp con­trari, diu­menge va fer una exhi­bició exqui­sida d'una ocu­pació d'espais (com­bi­nada amb un màster d'aju­des defen­si­ves) en camp propi per mini­mit­zar el poten­cial del rival.

Quan va dis­po­sar de la pos­sessió, Messi i, espe­ci­al­ment, Ini­esta van ser els encar­re­gats d'impo­sar la pausa quan tocava i l'acce­le­ració quan cor­res­po­nia. El mig­cam­pista de Fuen­te­al­bi­lla sem­blava tenir inte­grat un GPS en què hi havia des­car­re­gat tots els movi­ments dels juga­dors sevi­llis­tes i tot els camins, en alguns casos mínimes esclet­xes, que que­da­ven lliu­res per fer la pas­sada pre­cisa. A més, en la segona part i en la pròrroga, l'encert en la presa de deci­si­ons de tots els juga­dors va ser molt alt. Resulta que aquell equip que va caure eli­mi­nat con­tra l'Atlético en la lliga de cam­pi­ons i que, segons un fort cor­rent d'opinió majo­ri­tari, estava fos física­ment i men­tal­ment i ja no aixe­ca­ria el cap, ahir va fer una exhi­bició tant pel que fa a resistència física com a luci­desa men­tal. Que curiós! Als que afir­ma­ven que l'equip estava eixut lla­vors, els serà difícil expli­car aquesta trans­for­mació. O no. Perquè segu­ra­ment són els matei­xos que, mal­grat tots els recur­sos tàctics que va exhi­bir la plan­ti­lla blau­grana per recon­duir unes cir­cumstàncies des­fa­vo­ra­bles, pre­fe­rei­xen recórrer a ele­ments com l'èpica, que queda fora de l'anàlisi i poten­cia l'atzar. Quan, de fet, el que va fer el Bar­ce­lona en la final va ser el con­trari: amb conei­xe­ments i talent va reduir al màxim el com­po­nent atzarós que conté, com qual­se­vol joc, el fut­bol.