Alfred Julbe
Sóc conscient que hauria pogut escriure aquest article en qualsevol moment dels últims set anys, des que Alfred Julbe va deixar d'entrenar l'Andorra, la tardor del 2009. Va ser el seu últim club professional abans que el Barça el rescatés l'estiu passat (amb un parèntesi d'una temporada a Mèxic). Confesso la meva escassa visió i encara menor capacitat d'aturar-me i pensar. Sí, pensar, una de les virtuts diferencials d'un entrenador injustament oblidat durant anys i que acaba de tornar per la porta gran –campió de Catalunya, d'Espanya i de l'Eurolliga júnior– però, com sempre, amb discreció.
No en sé prou –ni puc pretendre-ho– per dir què fa diferent Alfred Julbe respecte d'altres entrenadors, però que és així ho corroboren els seus jugadors, com més joves millor. Conversar amb ell –val més tenir la tarda lliure– és tenir la sensació permanent que no és un entrenador de bàsquet, sinó un observador de la realitat social i geopolítica que tracta de conèixer tot el que passa i entendre per què passa justament per tenir més eines per aplicar a la seva feina, que no és cap altra que ensenyar a jugar a bàsquet com un objectiu en si mateix, però també com a mètode de formació personal. Fa 30 anys, que una jove promesa provinent d'una família desestructurada pogués ser millor jugador a partir de complir amb unes obligacions acadèmiques i seguir una disciplina personal era vist com una raresa.
Hi ha haver uns anys que a Julbe l'etiquetaven de rebel, com si qüestionar un statu quo de gust ranci no fos una manera d'avançar. L'etiquetaven de díscol, com si aspirar a un coneixement integral impliqués dedicar-se menys al bàsquet. La llufa de professor, de filòsof –dit amb tota la càrrega despectiva que es pugui imaginar–, el seu allunyament volgut de micròfons i càmeres i un corporativisme nul li han passat factura en forma d'alguna porta tancada.
Poc amic de fer la gara-gara allà on toca, Julbe va sortir de la roda. La roda dels entrenadors professionals en què havia estat de manera ininterrompuda des que amb 26 anys es va fer càrrec del Joventut fins que la Penya el va rellevar a final del 1999, amb llargs períodes a Girona i Saragossa. Càceres va ser l'última experiència en l'ACB (2001/02) i des d'aleshores Saragossa i a Andorra –ja en competicions FEB– han omplert la seva vida professional.
Entrenador amb predilecció per formar joves, no li ha importat dirigir un equip d'un institut de Girona, ni treballar amb les joves de l'Uni Girona, ni amb els del Manresa, ni corregir durant els estius la mecànica de tir de jugadors i jugadores que l'hi demanaven.
A Julbe el va recuperar el Barça i el va situar allà on una vocació se sent amb més plenitud: amb els joves. Difícil debat, el dels joves del Barça i el seu camí tortuós, quan no barrat, cap al primer equip. Qüestió de definir el punt d'equilibri entre identitat, talent i compromís. Però el Barça necessita resultats immediats i quan un jove no els dóna, és carn de cessió, traspàs (o d'NBA, amb el cas Hezonja ben fresc). Ara bé, si l'hi preguntes a Julbe, segur que té una resposta.