Em fa l'efecte que ja he comentat alguna altra vegada que no sóc gaire aficionat als guardons individuals que es concedeixen a esportistes i entrenadors d'equip. Entenc que formen part del negoci i també de l'espectacle. I que aquesta mena de premis generen, per a molts, interès, debat i polèmica. Però, si hagués de triar, els veig més ajustats per a esports individuals que no pas per a col·lectius.

Atorgar aquests premis a esportistes d'equip és, al meu entendre, molt més subjectiu, discutible i difícil d'avaluar.

I una bona mostra la tenim amb la recent nominació dels millors jugadors i entrenador de la darrera fase regular de la Lliga ACB de bàsquet. De ben segur que tots els guanyadors han fet mèrits suficients per poder aspirar a aquest guardó. Tots ells han estat protagonistes destacats de la competició.

Però quin és el criteri que se segueix, per exemple, per elegir el millor tècnic de l'any? Les victòries aconseguides i el lloc ocupat en la classificació final? El potencial de la plantilla que entrenen? La progressió que han fet respecte de la temporada passada? O la dificultat de l'objectiu que tenien a l'inici del campionat?

Hi ha, per tant, molts factors a tenir en compte i tinc la impressió que, gairebé sempre, el que es prioritza són els triomfs, els títols, més que tota la resta. Crida més l'atenció qui ocupa la part alta de la classificació que qui lluita per evitar el descens. Qui es col·loca en zona de play-off més que qui ha progressat de manera notable respecte de la temporada anterior.

I, sovint, tant hi fa amb la plantilla que ho aconsegueixes i amb el pressupost de què disposes. Sembla com si tots aquests aspectes fossin secundaris i el cert és que no ho són gens. És cert, que tenir un equip de garanties amb un pressupost potent gairebé t'obliga a estar dalt de tot cada any, i el que no sigui això es qualifica de fracàs.

Però acabar en posicions de play-off després d'haver estat la temporada anterior en zona de descens o aconseguir la salvació amb un pressupost més que modest, vint vegades, com a mínim, inferior als clubs anomenats més grans, té tant o més mèrit que el primer dels casos. El reconeixement, però, no acostuma a ser el mateix.