Tenim talent al camp, també l'hem de tenir al club i a la grada. És igual el que hagi passat aquest dissabte a Milà; algú havia de guanyar. Cal recordar que nosaltres potser hi hauríem estat sense les calúmnies sobre Messi i Panamà d'El Confidencial, un mitjà de la dita esquerra periodística espanyola. Sempre fent-nos mal.

Pensar abans d'actuar. Si la base i columna vertebral del pòquer de títols, com diu l'amic Ramon Termens, han estat Piqué, Iniesta, Busquets i Messi més uns jugadors forans excel·lents, vol dir que hem de seguir per aquest camí. De totes passades. El que cal és lluitar per fer pujar el Barça B a segona A i ampliar la base del planter tot el que calgui.

Si l'aposta de Nike és tan bona econòmicament, també vol dir que hem de ser igual de bons a l'hora de vendre a les botigues pròpies. Ni amics, ni companys, professionals de debò, honestos com no n'hi ha i amb sapiència comercial.

Si el president no és un crac en oratòria –no és pas un defecte la manca d'una qualitat concreta–, el que cal és enfortir-li els parlaments amb gent propera de nivell intel·lectual precís per assessorar-lo amb la malícia que toca per moure's en un món de taurons. Espècimens de la casta dels Pérez, Villar i la UEFA o la FIFA.

Per al patrocinador cal negociar bé, oblidar actituds de prepotència sabent que tenim més seguidors que ningú i recordant que els cracs clau d'Amèrica Llatina són nostres. En fitxar, mirar també mercats, això és els països futbolístics d'Europa, mantenir els qui són atractius en el món musulmà, que sembla que és qui més pot pagar, i repassar vint vegades el planter asiàtic i l'africà.

De la grada o de tribuna, de penya, de pantalla o pels mitjans, tots els culers a una, tot des de la intel·ligència. En un país que vol la llibertat, on l'hem guanyada davant de tants enemics, fem nostre el que digué Tàcit: “Qui és lliure, doncs? El savi que es comanda ell mateix.”