És Ramos marcant en fora de joc (com Mijatovic el 1998), és el tal Clattenburg (l'arbitrot) de torn, és Pepe fent de Pepe (com va dir Lineker), és Cristiano ensenyant el cos nu (l'única cosa que va ensenyar)... No recordo cap campió d'Europa que no s'hagi hagut d'eliminar amb cap campió del seu país. Aquesta Champions (que havia de ser nostra) ha acabat sent la més desprestigiada de la història. La imatge: l'amo (Pérez) i el calb de la FIFA (Infantino) amb el Borbó a la llotja de San Siro. Cappicci?... Canviem de tema i d'humor.

En una ciutat que no destaca precisament per una oferta gastronòmica brillant, The Didsbury Brasserie és, suposadament, un dels restaurants de moda. Hi entra el flamant nou entrenador del City, a qui assignen una taula preferencial. Ell s'hi asseu complagut, però... Oh, sorpresa! Justament la taula del costat està ocupada pel també flamant entrenador del United, que dóna la benvinguda al seu homòleg i rival irreconciliable amb un somriure carregat d'ironia.

La cara del mister del City és d'estupor. Però, en fi –pensa– pitjor sort va tenir Lincoln aquella nit que va decidir d'anar al teatre... “Va, ja que hi som, ignorem-lo i disposem-nos a gaudir del filet de búfal a la xocolata”, el plat estrella de la casa. Fa la petició però, llàstima, el headwaiter (cap de sala) del local li comunica, amb aquella flegma tan britànica, que el búfal s'ha acabat. Simultàniament, un cambrer serveix la que era l'última ració al comensal molest de la taula del costat.

El tècnic del United que, evidentment, havia seguit l'escena amb atenció dissimulada, es mira el plat amb posat triomfador i fa com si saludés el filet, tot seguit aixeca la vista, busca, troba i intercanvia mirades amb el seu rival, mou una cella cap amunt, fa morrets i li pica l'ullet... “Definitivament, no ha estat una bona elecció venir aquí”, pensa el nostre home, just en el moment que un brusc cop a la taula li vessa per sobre la copa del millor vi de la carta (no gaire esplèndida, val a dir-ho) que no havia ni tastat. Aparentment sense voler, el causant de l'estropellament ha estat un gegant suec amb nas cyranesc –un vell conegut, no amic– que saluda efusivament el comensal portuguès de la taula del costat... Podria ser aquesta la primera escena d'una nova sèrie britànica: Pep and Mou in Manchester.

Paradoxalment, tot i els molts milions per gastar i rebentar en el mercat de què disposen els grans clubs és evident que la Premier League ha perdut nivell. Els anglesos necessitaven un cop d'efecte per recuperar els focus del món futbolístic i ajuntar, a Manchester, Pep Guardiola i José Mourinho ha estat una jugada genial. Dit això, em fa la sensació que a Guardiola no li convenia aquesta coincidència. Li suposarà una pressió afegida, sobretot mediàtica, que l'incomodarà i en què, precisament, Mourinho és molt hàbil i podrà ser desagradable. A més, el United és el club gran, històric i planetari. La premsa local és dels red devils. Els periodistes es freguen les mans.

Quatre anys després, Pep i Mou es tornen a trobar, cara a cara. Al City, Guardiola no tindrà ni Messi ni el millor equip de la història, que ell va construir. Al United, Mourinho tampoc tindrà la impunitat canallesca que tenia al Madrid per pressionar àrbitres i agredir col·legues: “El teu dit ens assenyala el camí...” S'ho passaran bé, a Manchester.