De Muham­mad Ali en vaig saber pel meu pare. Jo vaig nàixer en un cafè. Els pares tenien el cafè del poble, Ca Mon­tes, i als anys sei­xanta era habi­tual que de mati­nada, encara tard, una bona colla d'homes s'hi con­cen­tra­ren per veure els com­bats de boxa que feien per tele­visió en blanc-i-negre des del Madi­son Square Gar­den.

Recorde aque­lles nits de boxa amb cert enyor. Tan­ca­ven les por­tes del cafè i es que­da­ven dins una colla impor­tant d'habi­tu­als de la casa, que seien con­tents davant el tele­vi­sor. Nor­mal­ment pre­pa­ra­ven una mena de sopar que con­su­mien amb ale­gria i després tots con­tents i eufòrics seien a mirar el com­bat, enmig d'una nota­ble cridòria.

Mon pare era un gran segui­dor de Muham­mad Ali, ales­ho­res encara

Cas­sius Clay. “Mira com balla, mira com balla!, si sem­bla que estiga flo­tant!”, em deia sem­pre entu­si­as­mat. No va acon­se­guir mai interes­sar-me per la boxa, però sí que em va cri­dar l'atenció sobre l'home que ballava, el més gran, com ja començaven a dir-li tots.

Temps després vaig des­co­brir pel meu compte coses que en el fran­quisme no expli­ca­ven les tele­vi­si­ons, l'Ali acti­vista pels drets humans, que es va opo­sar a la guerra del Viet­nam i ho va pagar car. L'home que es va con­ver­tir a l'islam i en va fer ban­dera per l'alli­be­ra­ment negre. I em va impres­si­o­nar la seua lluita con­tra el Parkin­son i de quina manera, va donar la cara per l'islam l'endemà mateix de l'11-S.

Amb el pas dels anys, doncs, i con­forme sabia més d'ell, Ali va començar a pesar més per a mi com a acti­vista, com a home com­promès, que no pas com a espor­tista. Però de forma unànime avui tot­hom coin­ci­deix en la seua esta­tura única en els dos camps. Ahir el The New York Times, amb aque­lla qua­li­tat excep­ci­o­nal que té per titu­lar, obria de banda a banda amb un “Ha mort Muham­mad Ali, tità de la boxa i del segle XX”. Tità de la boxa i del segle XX, impos­si­ble expli­car-ho millor.