De Muhammad Ali en vaig saber pel meu pare. Jo vaig nàixer en un cafè. Els pares tenien el cafè del poble, Ca Montes, i als anys seixanta era habitual que de matinada, encara tard, una bona colla d'homes s'hi concentraren per veure els combats de boxa que feien per televisió en blanc-i-negre des del Madison Square Garden.

Recorde aquelles nits de boxa amb cert enyor. Tancaven les portes del cafè i es quedaven dins una colla important d'habituals de la casa, que seien contents davant el televisor. Normalment preparaven una mena de sopar que consumien amb alegria i després tots contents i eufòrics seien a mirar el combat, enmig d'una notable cridòria.

Mon pare era un gran seguidor de Muhammad Ali, aleshores encara

Cassius Clay. “Mira com balla, mira com balla!, si sembla que estiga flotant!”, em deia sempre entusiasmat. No va aconseguir mai interessar-me per la boxa, però sí que em va cridar l'atenció sobre l'home que ballava, el més gran, com ja començaven a dir-li tots.

Temps després vaig descobrir pel meu compte coses que en el franquisme no explicaven les televisions, l'Ali activista pels drets humans, que es va oposar a la guerra del Vietnam i ho va pagar car. L'home que es va convertir a l'islam i en va fer bandera per l'alliberament negre. I em va impressionar la seua lluita contra el Parkinson i de quina manera, va donar la cara per l'islam l'endemà mateix de l'11-S.

Amb el pas dels anys, doncs, i conforme sabia més d'ell, Ali va començar a pesar més per a mi com a activista, com a home compromès, que no pas com a esportista. Però de forma unànime avui tothom coincideix en la seua estatura única en els dos camps. Ahir el The New York Times, amb aquella qualitat excepcional que té per titular, obria de banda a banda amb un “Ha mort Muhammad Ali, tità de la boxa i del segle XX”. Tità de la boxa i del segle XX, impossible explicar-ho millor.