Opinió

Sabíem que el Madrid guanyaria

Tot i que en principi hauria desitjat que perdessin tots dos, continuava desitjant més que perdés el Real Madrid. Ho vaig voler viure, però, amb indiferència

Mentre es disputaven les semifinals de la Champions, un meu amic barcelonista em va dir una cosa semblant a aquesta: “No sé si t'estranyarà i potser fins i tot t'emprenyarà, però, en el cas que l'Atlético de Madrid i el Real Madrid arribin a la final, preferiré que guanyi el Real Madrid.” Evidentment, no em vaig emprenyar, però sí que em va estranyar, malgrat entendre el seu argument: un equip com l'Atlético practica un futbol més que agressiu i la seva proposta sempre és més destructiva que constructiva. Aleshores l'equip entrenat pel Cholo Simeone, que l'ha fet a la seva imatge i semblança com a jugador, acabava d'eliminar el Barça. Li vaig comentar que potser parlava per boca de la ferida recent. I potser també que, malgrat que comprenc i fins i tot comparteixo el seu argument, tampoc no em sembla que el Real Madrid faci una proposta futbolística enlluernadora i que, a més, molt possiblement arribaria a la final de la Champions sense haver-se enfrontat a un rival d'altura i que, més que fer mèrits, s'havia trobat amb una passarel·la que fins va trontollar en l'eliminatòria contra el Wolfsburg. Hi va estar d'acord, però va insistir que la victòria de l'Atlético seria la de l'antifutbol i fins i tot la del joc brut.

L'Atlético de Madrid i el Real Madrid, com bé saben, van arribar a la final de la Champions. Poc abans de començar el partit me'n vaig anar a nedar perquè intuïa que guanyaria l'equip de Florentino. I jo, tot i que hauria desitjat en principi que perdessin tots dos, continuava desitjant més que perdés el Real Madrid. Ho vaig voler viure, però, amb indiferència. Poc abans d'entrar a la piscina de la Barceloneta, vaig saber que el Madrid havia marcat un gol. En sortir, que l'Atlético acabava d'empatar. Vaig tenir temps d'arribar a casa i veure la pròrroga. Veient els jugadors del Real Madrid, vaig desitjar amb totes les forces que perdessin. Sé que és irracional, però no puc evitar desitjar apassionadament que el Madrid perdi sempre i contra qui sigui. No va ser així. El cas és que no endevino quasi res, però quan vaig veure Juanfran anant cap al punt de penal vaig intuir que fallaria. Així va ser. Onze copes d'Europa. Un altre meu amic meu barcelonista diu que les cinc primeres no haurien de comptar, que aleshores aquesta competició era cosa de quatre equips, i que com a mínim n'han guanyat tres més de robades, una de les quals l'última, amb Sergio Ramos marcant el gol en fora de joc. Potser sí, però en tenen onze i diuen que ja van per la dotzena. Un parell de dies després del partit, vaig preguntar a l'amic que volia que perdés l'Atlético si, mentre es disputava el partit, no desitjava que perdés el Madrid. Em va respondre que li resultava indiferent. “Però no et va fer ràbia que guanyés el Madrid?”, vaig replicar. Em va dir que no, perquè tenia claríssim que guanyaria i que ho tenia assumit. Jo també m'ho pensava, però em va fer ràbia igual.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)