No deu ser casualitat que, després que un jutge deixés en ridícul el govern espanyol arran de la barroera prohibició de les estelades a la final de copa, reviscolés l'altre cas de les ensenyes independentistes, el que arrenca ara fa un any a la final de Berlín. La UEFA dobla l'aposta i ja no es conforma a sancionar la llibertat d'expressió, sinó que, com L'Esportiu assenyalava la setmana passada, ara amb aquest dret fonamental fa xantatge: “Et castigo i, si no tornes a treure l'estelada, et perdonaré una mica.”

A Berlín no hi va haver una desgràcia gràcies a la paciència dels aficionats del Barça, que es van trobar a l'accés a l'estadi Olímpic un caos organitzatiu que, aquest sí, va caure aviat en l'oblit. Com hi cauen les reiterades enceses de bengales en moltes de les finals de la UEFA. Enguany se n'han encès a Milà i a Basilea, i tant hauria de ser que l'ens futbolístic europeu les localitzi entre els aficionats del Madrid o l'Atlético, del Sevilla o del Liverpool. Qui té la responsabilitat de garantir la seguretat a les finals de la Champions, l'Europa League i la supercopa és la UEFA.

Però qui sanciona la UEFA per uns fets molt més greus que una pacífica estesa de banderes? Ningú. L'ens europeu se sent intocable en la seva tirania, juga amb la palla com si fos gra i amb el gra com si fos palla, i sotmet els clubs a un poder que no tindria sense ells. L'únic camí és construir una alternativa. Vegem si no l'episodi al qual vam assistir fa uns dies en el bàsquet, amb la resolució d'un tribunal de Munic sobre la impossibilitat de la FIBA de sancionar clubs i federacions per triar les competicions de l'Eurolliga. Setze anys després de l'escissió, a la FIBA li han recordat que, com qui va al mercat, la tria de jugar això o allò és lliure. Però per triar cal trencar el monopoli amb una alternativa. Per muntar una lliga europea però, sobretot, per la dignitat de no veure drets fonamentals de la democràcia trinxats en nom del futbol.