Va morir el més gran i ho va omplir tot. També els mit­jans que igno­ren sis­temàtica­ment la boxa, per als quals la coar­tada és la rellevància social d'Ali, mite uni­ver­sal, més enllà del ring. Però el que en l'ima­gi­nari, sem­pre tan trampós com el seu nom indica, és el campió de cam­pi­ons dels drets civils va tenir una tra­jectòria en aquest camp si més no erràtica, per més edul­co­rada que fos després, quan, lli­ma­des les ares­tes, a l'home el van fer mite. Suc­ce­eix que a Ali la guerra de Viet­nam i les seves vícti­mes se li van repi­xar, com recor­dava al seu obi­tu­ari Enric González, fins que no va poder seguir evi­tant el reclu­ta­ment. I que durant un temps, mani­pu­la­ble com era, va mili­tar en el supre­ma­cisme (negre, en el seu cas) i l'anti­se­mi­tisme, que for­ma­ven part del credo de la Nació Musul­mana, en la qual es va enro­lar i per la qual va rene­gar del seu amic Mal­colm X, assas­si­nat per fanàtics mili­tants de la mateixa secta. I que no li van pre­o­cu­par gaire els drets civils a l'hora de ser estre­lla i ganxo dels grans espec­ta­cles pro­pa­gandístics a major glòria de sen­gles sàtra­pes que van ser els antològics com­bats a Kins­hasa i Manila. Sí, la car­rera pugilística d'Ali, inter­rom­puda pri­mer i arti­fi­ci­al­ment esti­rada al final, va ser, mal­grat tot, molt més rotunda, irre­prot­xa­ble, que el seu currículum com a campió de les lli­ber­tats. Però la coar­tada és la coar­tada. I a més, ja fa molt que Ali és un heroi popu­lar vin­di­cat per gents d'un amplíssim espec­tre ideològic, pro­pi­e­tat de –quasi– tot­hom. Un d'aquells refe­rents ja into­ca­bles les ombres dels quals mini­mit­zem a base de tones de sucre perquè, home, al cap­da­vall, són dels nos­tres.

Per això, quan el més gran, en morir-se, ha tor­nat a omplir totes les pan­ta­lles i l'hem tor­nat a veure bur­lar-se dels rivals i exhi­bir-se gro­ller i fan­farró, boca­moll i pre­sumptuós, hem tor­nat a aplau­dir-li i riure-li i cele­brar-li els exa­brup­tes. Si fa no fa, tot­hom, també els que no supor­ten aquesta classe d'esca­ra­falls quan els fa un altre espor­tista big­ger than life com Cris­ti­ano Ronaldo, l'ego­ma­nia del qual tant recorda la d'Ali, i que vés a saber si amb el temps no esde­vindrà també símbol d'algun col·lec­tiu dis­cri­mi­nat.

I ja em per­do­na­ran, però no només ve al cap CR7, sinó també Messi i Ney­mar, i les seves cui­tes judi­ci­als, i la manera de tants afi­ci­o­nats i tants mit­jans filo­cu­lers d'ento­mar-les. Afi­ci­o­nats i mit­jans que s'estri­pen la camisa amb qual­se­vol cor­rup­tela política quan encara no passa del grau de pre­sumpta i que, en canvi, fan pinya com un sol home amb els pre­sump­tes quan es tracta dels seus herois, els més grans, que com que ens han fet tan feliços, es veu que merei­xen res­tar en un olimp blin­dat con­tra les pro­sai­ques lleis que regei­xen per als mor­tals. Fan pinya i bran­den cons­pi­ra­ci­ons, que no acre­di­ten. No cal, com sem­bla que no cal cap més argu­ment que aque­lla dife­ren­ci­ació que va esta­blir Roo­se­velt entre fills de puta pro­pis i ali­ens, allò tan scor­sesià, per dir-ho fina­ment, que, home, és un dels nos­tres.