Va morir el més gran i ho va omplir tot. També els mitjans que ignoren sistemàticament la boxa, per als quals la coartada és la rellevància social d'Ali, mite universal, més enllà del ring. Però el que en l'imaginari, sempre tan trampós com el seu nom indica, és el campió de campions dels drets civils va tenir una trajectòria en aquest camp si més no erràtica, per més edulcorada que fos després, quan, llimades les arestes, a l'home el van fer mite. Succeeix que a Ali la guerra de Vietnam i les seves víctimes se li van repixar, com recordava al seu obituari Enric González, fins que no va poder seguir evitant el reclutament. I que durant un temps, manipulable com era, va militar en el supremacisme (negre, en el seu cas) i l'antisemitisme, que formaven part del credo de la Nació Musulmana, en la qual es va enrolar i per la qual va renegar del seu amic Malcolm X, assassinat per fanàtics militants de la mateixa secta. I que no li van preocupar gaire els drets civils a l'hora de ser estrella i ganxo dels grans espectacles propagandístics a major glòria de sengles sàtrapes que van ser els antològics combats a Kinshasa i Manila. Sí, la carrera pugilística d'Ali, interrompuda primer i artificialment estirada al final, va ser, malgrat tot, molt més rotunda, irreprotxable, que el seu currículum com a campió de les llibertats. Però la coartada és la coartada. I a més, ja fa molt que Ali és un heroi popular vindicat per gents d'un amplíssim espectre ideològic, propietat de –quasi– tothom. Un d'aquells referents ja intocables les ombres dels quals minimitzem a base de tones de sucre perquè, home, al capdavall, són dels nostres.

Per això, quan el més gran, en morir-se, ha tornat a omplir totes les pantalles i l'hem tornat a veure burlar-se dels rivals i exhibir-se groller i fanfarró, bocamoll i presumptuós, hem tornat a aplaudir-li i riure-li i celebrar-li els exabruptes. Si fa no fa, tothom, també els que no suporten aquesta classe d'escarafalls quan els fa un altre esportista bigger than life com Cristiano Ronaldo, l'egomania del qual tant recorda la d'Ali, i que vés a saber si amb el temps no esdevindrà també símbol d'algun col·lectiu discriminat.

I ja em perdonaran, però no només ve al cap CR7, sinó també Messi i Neymar, i les seves cuites judicials, i la manera de tants aficionats i tants mitjans filoculers d'entomar-les. Aficionats i mitjans que s'estripen la camisa amb qualsevol corruptela política quan encara no passa del grau de presumpta i que, en canvi, fan pinya com un sol home amb els presumptes quan es tracta dels seus herois, els més grans, que com que ens han fet tan feliços, es veu que mereixen restar en un olimp blindat contra les prosaiques lleis que regeixen per als mortals. Fan pinya i branden conspiracions, que no acrediten. No cal, com sembla que no cal cap més argument que aquella diferenciació que va establir Roosevelt entre fills de puta propis i aliens, allò tan scorsesià, per dir-ho finament, que, home, és un dels nostres.