En una escena de 13 Hours: The Secret Soldiers of Benghazi, una estrena recent de propaganda ianqui (tipus Black Hawk Down) sobre l'assalt a una seu diplomàtica dels EUA a Líbia el 2012, un dels protagonistes dispara: “Els guerrers no es jubilen.”

Mascherano és un guerrer del futbol. És per això que, tot i no ser la seva posició natural –i això li ha provocat alguns disgustos–, és el millor central de perfil estrictament defensiu que tenim, amb una distància respecte del segon similar a la que pot separar un cupaire d'un convergent. Masche no es jubila i ha de continuar –poca broma, si finalment ens deixa seria una molt mala notícia– fent parella amb Piqué, i alternant presències amb el central nou que fitxarem.

En canvi, Bartra ha marxat al Dortmund. Ell no és un guerrer. La seva aparença amable recorda més aviat un boy scout. Possiblement, si fa un parell de temporades haguéssim cedit Bartra a un club de la Premier o de la Bundesliga, hauria polit les carències que se li observen, s'hauria endurit i potser –o potser no– avui tindríem, en ell, el John Stones que se'ns escapa del pressupost –el mercat ha embogit definitivament, tot i que, personalment, l'anglès tampoc no m'acaba de convèncer–. Per cert, si Piqué no hagués jugat a Anglaterra, no hauria estat mai el tros de central que és. I ell és el primer que ho reconeix.

En aquest tema del central defensiu no ens aclarim. Ni sabem fabricar-los, ni hem demostrat que sapiguem fitxar-los. La col·lecció de centrals (alguns, autèntics espants) fitxats (a uns preus en alguns casos d'escàndol), que recordava L'Esportiu de dilluns passat, fa plorar. Estem obsessionats amb la sortida de la pilota, quan aquesta és una faceta en la qual, amb Piqué, els dos laterals i Busquets sempre oferint-se, anem ben servits. El central que necessitem ha de tenir una sortida de pilota correcta. És suficient. Com la que tenia Puyol, per exemple. Estem parlant d'un especialista. Per cert, si en lloc de ser un dels nostres, Puyol hagués jugat en un equip anglès, italià, alemany... segurament que no ens hauria semblat un jugador de perfil Barça.

Puyol és un altre guerrer, de qui Xavi Hernández sempre destaca que gaudia fent de defensa, prenent la pilota als contraris. M'atreveixo a dir que cap dels centrals sortits del planter els últims deu anys gaudeix de veritat fent de defensa. Carles Blanco és un jove central, format a la Masia, que va deixar-nos quan era juvenil, deia, “per millorar el joc en l'aspecte defensiu” (juliol de 2014), i se'n va anar a Itàlia. Amb vint anys i 1,88 metres, el noi pertany a la Juventus de Torí.

Que Robert Fernández, l'home que ha de fitxar el central que completi qualitativament la plantilla (juntament amb dos laterals, un migcampista i un davanter), confessi que la seva primera opció era Marquinhos –“li agrada a qualsevol”, va dir en roda de premsa–, no em tranquil·litza. Un tipus petit, incapaç d'imposar-se a dos centrals en declivi com Thiago Silva i David Luiz al PSG, és el que ens entusiasma? Per favor!

Un central amb presència, que imposi i intimidi, que vagi bé per alt –la defensa antiaèria és determinant en el futbol actual–, contundent en el cos a cos, ràpid, tàcticament impecable, amb col·locació, rendiment continuat i a qui li agradi defensar tant com a Homer Simpson endrapar hamburgueses greixoses. Aquest és el perfil.