M'agrada la rutina del dilluns al matí. Descompressió del cap de setmana. Sempre el mateix bar, sempre un cafè llet amb escuma i un mini de lliure elecció a criteri de la cambrera o en Robert. I sempre la tertúlia de bar amb en Robert i l'últim partit del Girona com a protagonista. Ell regenta el bar i quan parla del Girona se li il·lumina la cara. Es nota que se l'estima, que ho viu amb passió. Sempre hi és. No ha fallat en cap partit aquesta temporada des de la seva localitat de lateral. Va patir fins al desembre quan l'equip vorejava els llocs de descens. Amb l'any nou va agafar tranquil·litat i es va anar il·lusionant. Ja fa unes quantes setmanes que s'ho creu. Està convençut que aquest any sí. En Robert és dels fidels, un seguidor incondicional en una ciutat tímida i poc sorollosa a l'hora d'involucrar-se amb l'equip. En la tertúlia del dilluns sempre intenta convèncer un amic culer i gironí que el Barça té seguidors i repercussió de sobres i que el Girona en va molt més necessitat. En Robert és dels que va passar fred al camp de l'Osca, a més de pagar una multa de regal per excés de velocitat en el trajecte. És dels que va xalar com un nen amb el recital a La Romareda. És dels que va anar a Ponferrada tot i que va haver de fer marxa enrere quan ja era a Manresa perquè s'havia deixat les entrades a Girona (aquell dia li hauria pogut caure una altra multa, perquè va haver de prémer l'accelerador a fons per arribar a l'hora del partit). És dels que va ser a Pamplona dimecres passat. I demà serà a Montilivi. Al seu seient de lateral. Allà on va veure com el Lugo empatava l'any passat sense poder reprimir alguna llàgrima. En Robert s'ho mereix. Ell i tots els Roberts, que no són gaires, que han fet costat a l'equip des del primer dia. Són seguidors de primera que donen sentit a la realitat del futbol més modest. Dilluns, com sempre, tornaré al bar. I ja m'imagino la cara d'en Robert si tot va bé. Hi haurà abraçada. Són les petites coses que s'han d'assaborir.