Ja fa set­ma­nes, mesos, que tinc la mateixa sen­sació d'expec­tació que quan veia jugar Mic­hel Pla­tini, que abans era prim i tenia un talent des­co­mu­nal mal­grat que no defen­sava, o Zine­dine Zidane, ara símbol blanc però que Cruyff va dema­nar en el Barça quan el francès era un des­co­ne­gut i valia qua­tre duros. Ja el con­si­de­rava un gran juga­dor i mes­tre del dese­qui­li­bri, però ara, assu­mint un rol cada cop més com­plet, Ini­esta em sem­bla el millor mig­cam­pista orga­nit­za­dor del fut­bol mun­dial perquè ha après a mar­car el ritme dels par­tits i a fer jugar la resta de com­panys. L'Ini­esta d'abans, parlo del ja con­sa­grat, encara era lluny del d'ara, més madur, amb un to físic impres­si­o­nant pels moments de tem­po­rada en què estem i amb un rol pre­pon­de­rant. Cada cop que Ini­esta agafa la pilota en aquesta Euro­copa es fa el silenci. Alguna cosa pot pas­sar. Evi­dent­ment que també falla pas­sa­des. Només fal­ta­ria. Pla­tini en fallava moltíssi­mes. Els mes­tres arris­quen, bus­quen el dese­qui­li­bri i tenen visió perifèrica per veure els com­panys des­mar­cats. Si envies sem­pre la pilota al juga­dor que tens més a prop la teva estadística de pas­sa­des serà molt bona perquè no hi ha risc en les acci­ons. Ini­esta sap quan ha d'arris­car i quan ha de con­tem­po­rit­zar. En l'un con­tra un és un ele­git, ja fa temps que ho sabem. Havia des­pun­tat des de les cate­go­ries infe­ri­ors, però la seva con­so­li­dació al pri­mer equip va ser lenta perquè tenia al davant mons­tres. Amb la marxa de Ronal­dinho i el seu ocàs pre­ma­tur, el seu paper a l'equip blau­grana va can­viar i es va fer gran. Sem­pre recordo que va fer el seu pri­mer gran par­tit amb el pri­mer equip al camp del Ben­fica. Dar­re­ra­ment, la marxa de Xavi l'ha recon­ver­tit en un juga­dor menys inter­mi­tent, un veri­ta­ble cata­lit­za­dor del joc. La com­petència i les neces­si­tats de l'equip l'han fet millo­rar contínua­ment perquè mai no s'ha ador­mit i perquè és un tipus intel·ligent. L'hàbil, edu­cat i res­pectuós amb Cata­lu­nya Vicente del Bos­que, que sem­pre ha con­fiat amb per­so­na­li­tat en l'estil i els juga­dors del Barça encara que els xiu­lin, li ha donat com Luis Enri­que els galons al camp i ell exer­ceix de líder.

L'única man­cança atribuïble al de Fuen­te­al­bi­lla –visca!– és que el seu do per mar­car gols és sen­si­ble­ment infe­rior al de la resta de les seves qua­li­tats. La majo­ria de mig­cam­pis­tes no són grans gole­ja­dors, tot i que tant Pla­tini com Zidane, per tor­nar a la com­pa­ra­tiva ini­cial, tenien més olfacte, sobre­tot el francès, que podia jugar també de davan­ter perquè anava bé de cap i era un catedràtic llançant les fal­tes amb efecte. Ja és curiós, per tant, que Ini­esta, de toc sublim i cro­que­tes que fan aixe­car el públic dels seients, passi en bona part a la història pels seus gols cèlebres en situ­a­ci­ons límit. El que va mar­car al camp del Chel­sea amb el Barça i que va valer la clas­si­fi­cació per a a la final de la Cham­pi­ons i el que li va mar­car a Holanda en la final del mun­dial de Sud-àfrica són els seus gols de capçalera.