Vaig viure catorze anys a Girona, sense que ningú em transmetés una estima pel seu club de futbol que m'hi fes interessar, i continuo mantenint una forta relació amb la ciutat en aquests temps en què, amb les aspiracions a pujar a primera, hi he descobert amics aficionats que abans no se m'havien manifestat com a tals. Així és que alguna cosa m'ha arribat i de manera prou viva d'aquest anhel que fa uns dies va ser novament frustrat amb la derrota a Montilivi en el partit de tornada de la promoció disputada contra l'Osasuna. L'emoció enganxa, de manera que tampoc no ha de resultar estrany que el Girona hagués guanyat adeptes, o que aquests s'hi apassionessin més, la temporada passada amb la possibilitat de l'ascens, que va semblar llargament i fins clarament a l'abast fins que el Lugo va empatar a l'últim partit de lliga en unes circumstàncies i amb unes reaccions una mica vergonyoses; la promoció amb el Saragossa, amb el miratge del partit d'anada a La Romareda, va confirmar que, malgrat que ho havia tingut tan a prop, el Girona no era capaç de fer el salt a primera. Aquesta temporada, en canvi, feia la impressió que l'equip no arribaria a postular-se com a candidat a l'ascens, però va perseverar i, posem-hi que de manera més discreta, va tenir possibilitats d'assolir el seu objectiu; escric això últim amb la consciència que s'hi barreja el mimetisme, la ironia i el pesar en reproduir una terminologia tan esportiva i també tan empresarial (o, ai, emprenedora) que ha fet tan de forat que arriba a assumir-se de manera personal amb l'alt cost frustrant que pot representar creure que has d'assolir uns objectius que, potser, no són ni els teus.

El cas és que, com que aquesta temporada no hi havia tant de convenciment o suposició, vaig pensar que el Girona aconseguiria, certament i finalment, pujar a primera, és a dir passar de la Lliga Adelante a la Lliga BBVA, que, segons com es miri, és una cosa pitjor pel que fa a la immersió en la comercialització i especulació futbolístiques lligades a les altes finances. Amb tots els meus respectes pels gironins que desitjaven l'ascens, potser s'ha d'acceptar que no es pot tenir tot. El Girona no jugarà a primera, però, tot i que més en el cas d'uns que el d'altres, és de bon conformar viure en una ciutat tan maca on molts que no hi viuen, entre els quals tanta gent de Barcelona, hi voldrien viure; en una ciutat on els creatius de Joc de trons fan que s'hi divisi el mar encara que no s'hi faci realment visible, però, sense oblidar que, de fet, la costa és a poc quilòmetres; en una ciutat on cada primavera hi ha riuades de gent per passejar-hi en temps de flors; en una ciutat de mil festivals; en una ciutat amb un alcalde que, de cop, va ser ascendit a president de la Generalitat. No es pot tenir tot. Però entenc que això deprimeixi una mica quan arriba l'estiu: a Girona hi fa molta xafogor. Ho sé. Però a la tardor es pot tornar a imaginar l'ascens.